Toponímia mitològica

Els pobles empordanesos de Cadaqués i de La Selva de Mar (i el seu Port de la Selva) es troben a la zona del Cap de Creus. Aquest punt geogràfic és el més oriental de Catalunya com, així mateix, de tota la Península Ibèrica, és a dir, de l'antiga Hispania Tarraconensis .  El nom de "Cadaquès" sembla una corrupció de "Cap de Creus" o del que els experts consideren el nom original, "Cap de Quers" o "Cap d'Aques", que voldria dir Cap de roques o Cap de pedres, en català antic.  [Imatge superior: La Selva de Mar és un dels municipis més antics de Catalunya i un centre important i sagrat de la mitologia catalana, pel fet d'estar consagrat al déu solar Silvà.]  [El mapa mostra com La Selva de Mar és situat als peus del monestir de Sant Pere de Rodes i a l'entrada del Cap de Creus, el punt més oriental de la Península Ibèrica.] L'etimologia moderna relaciona el topònim de La Selva de Mar amb el fet que hi devia haver boscos a la zona...

Alguns déus de la mitologia catalana han sobreviscut perfectament, fins-i-tot amb el mateix nom, a les mitologies estrangeres, no tan afectades per la inquisició catòlica, i ens és relativament fàcil acceptar avui que són divinitats. Així, per exemple, el déu català Tor, nascut al Pirineu, a la muntanya i vila amb el mateix nom, és fàcilment reconegut i acceptat gràcies a les nissagues mitològiques nòrdiques. Tanmateix, què passa amb els deus catalans que no han tingut la sort de mantenir viu el record del seu nom en altres mitologies? En aquest cas, la nostra tasca és deduir-los a partir de la nostra toponímia, de l'etimologia de la llengua catalana i de les nostres tradicions populars. El déu català que descobrim  en aquest article és un d'aquests casos on la deducció hi juga un paper rellevant.  Pal és una important divinitat solar, un avatar solar, de la mitologia catalana, relacionada, com bé indica el seu nom, amb la fusta, i de manera indirecta, amb el foc. A més, com t...

Tal i com expliquen els investigadors que nodreixen el web del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya , hi ha diverses llegendes ancestrals que situen l'arribada de l'arca de Noé en terres catalanes. Se sap que els avis andorrans, per exemple, expliquen que després del Diluvi Universal bíblic el primer punt de la terra que restà eixut i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica també que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit. [Imatge superior: panoràmica de la vila de Sem a l'actualitat] Tanmateix, els vells dels pobles de la Cerdanya tenen una altra versió dels fets i expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben ...

  L'actual emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria, format per tres cames de dona, color beix, amb un gorgoneion (gorgona) amb ales i tres espigues de blat, ens dona pistes de quina és la divinitat a la qual és consagrada l'illa de Sicília i de l'orígen del seu nom. El fons de la bandera són els colors de la senyera catalana, sempre tan vinculada a la història de l'illa. Recordem que durant segles, Sicília va formar part de l'imperi català. Pere el Gran, a les Vespres Sicilianes, va alliberar l'illa dels anjovins i li va atorgar un regne propi, el Regne de Sicília, confederat amb la resta de regnes de l'imperi català, amb la senyera per emblema. [Imatge superior: actual bandera de Sicília] [Imatge superior: emblema del Regne de Sicília català] La trinàcria no deixa de ser un trípode, i sempre que ens trobem el símbol de tres, s'està fent referència a les tres llunes: la jove o creixent, la mare o plena i la vella o decreixent. Diuen que a...