La vila occitana de Sem, a l'Arieja, consagrada al fill d'en Noé

Tal i com expliquen els investigadors que nodreixen el web del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya, hi ha diverses llegendes ancestrals que situen l'arribada de l'arca de Noé en terres catalanes. Se sap que els avis andorrans, per exemple, expliquen que després del Diluvi Universal bíblic el primer punt de la terra que restà eixut i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica també que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

[Imatge superior: panoràmica de la vila de Sem a l'actualitat]

Tanmateix, els vells dels pobles de la Cerdanya tenen una altra versió dels fets i expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

Tot plegat va quedar recollit pel mitòleg i folklorista Joan Amades, al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera).

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

[El pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé on, segons la tradició andorrana, va amarrar l'arca d'en Noé]

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, annex al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes o masies pirinenques que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.

Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell.

Tanmateix, en aquest article no ens centrarem en Noé, el patriarca bíblic de la mitologia cristiana, sinó en el seu fill primogènit, Sem, que sembla tenir una vila consagrada a l'Arieja occitano-catalana, precisament en aquesta zona pirinenca, molt a prop on les llegendes expliquen que va aterrar la nau supervivent del diluvi, i que duu el mateix nom.

Sem, el fill primogènit de Noé i patriarca dels semites

Si analitzem la figura de Sem, trobarem que hi ha una certa discrepància entre els teòlegs sobres si Sem era o no el primogènit d'en Noé a causa de l'ambigüitat del text del Gènesi. Malgrat tot, generalment es considera que Sem va ser el primogènit de Noè, ja que el text de Gènesi 5:32 diu "Quan Noé va fer cinc-cents anys, va engendrar Sem, Cam i Jafet" i s'interpreta que, com fou citat el primer a la Bíblia, per davant dels seus germans, és perquè era el primogènit.

En tot cas, aquest no és un tema baladí. Sem és considerat un dels patriarques bíblics i s'esmenta diverses vegades al llibre del Gènesi, als fragments 5:32, 6:10; 7:13; 9: 18,23,26-27; 10; 11:10; També apareix a la crònica 1: 4 i a l'Evangeli segons Lluc, al fragment 3:36, com a part de la genealogia de Jesucrist. 

[Noé i els seus tres fills: Sem, Cam i Jafet en un dibuix renaixentista.]  

El fet de situar Sem com el primogènit és de gran importància històrica i religiosa, atès que d'ell provenen els fills d'Israel. El fet que Sem s'esmenti a la Bíblia com el pare de tots els fills d'Heber o Eber, que és considerat el patriarca dels hebreus, queda reforçat pel fet que Sem també va ser-ne l'instructor dels seus fills, entre els quals destaquen els futurs patriarques Abraham i Isaac Això, pels teòlegs, explica com es transmetien els coneixements divins de generació a generació. I, com ja hem dit, les cultures semítiques són les provinents dels descendents de Sem.

La vila de Sem, consagrada a l'heroi bíblic

Ara bé, allò que no s'ha relacionat mai és el nom de la vila de Sem i el nom del patriarca bíblic. Fet que és prou estrany, si considerem les llegendes existents sobre l'arribada del vaixell d'en Noé als Pirineus catalans i les moltes llegendes i tradicions existents a tota la península ibèrica sobre l'arribada dels fills del pare universal a la zona. 

Seguint, per tant, aquesta línia de raonament que ens dibuixa la tradició, recollida molt ben detallada a la mitologia catalana, els fills d'en Noé es van establir a la Vall d'Incles, a Andorra, i des d'allí els fills del navegant s'haurien desplaçat en diverses direccions per establir les seves pròpies bordes o masies pirinenques, que la memòria popular fa tant antigues com la nissaga dels noélics.

Si ens atenim a la toponímia mitològica, en el cas de Sem i la seva estirp, s'haurien acabat establint al costat nord de la serralada dels Pirineus, al que actualment és l'Arieja occitana, on a dia d'avui trobem la vila de Sem. Es aquesta una vila petita, bonica i medieval, actualment fusionada dins la comuna de Val de s'Os (o Val de Sòs). 

La distància entre el Pic d'en Noé, a Andorra, per exemple, i la vila de Sem és d'uns 40 quilòmetres en línia recta. Actualment, si es fa la ruta a peu que uneix els dos punts, pel camí que enllaça El Tarter, el Pas de la Casa, L'Ospitalet, Merenç, Acs, Lusenac, Tarascó d'Arieja i, finalment, Sem, podem trigar tan sols unes 13 hores. Es una distància, per tant, prou plausible.

[Ruta noèlica pirinenca entre el Pic d'en Noé i la vila de Sem, consagrada al seu fill]

Si en canvi, considerem la llegenda catalana de la Cerdanya que situa el punt de desembarcament d'en Noé al cim del Canigó, la ruta entre els dos punts és una mica més llarga, però perfectament possible per fer-la a peu, abastant unes 30 hores de caminada.

[Ruta noèlica pirinenca entre la Pica del Canigó i la vila de Sem]

I, finalment, si optem per la llegenda que fa del Pic de Fontargent el lloc d'arribada de la nau noèlica, tindrem una tercera ruta que ens enllaçarà aquest punt amb Sem, perfectament practicable a peu, amb només unes 12 hores de ruta.

[Ruta noèlica pirinenca entre el Pica de Fontargent i la vila de Sem]

En qualsevol dels tres casos, Sem i la seva nissaga podrien haver fet la ruta a peu sense haver de recórrer distàncies exagerades.

Perquè s'haurien establer els semites a la vila pirinenca de Sem? 

Cal pensar que si les aigües del diluvi van anar baixant lentament, les viles més antigues dels Pirineus es devien fundar a molta alçada. En el cas de Sem, estem parlant d'aproximadament 900 metres d'alçada sobre el nivell del mar. Tanmateix, una de les raons que sembla prou important per establir aquí la seva família fou l'existència a la zona d'unes generoses mines de ferro, les més importants del Pirineu, que els haurien garantit la fabricació de bones eines, armes i el seu comerç posterior. 

I, efectivament, la història de la vila de Sem ha estat extraordinàriament marcada per les mines de ferro de La Rància (o Rancié), explotades des de l'Antiguitat, que es van convertir en l'època moderna en l'explotació de ferro més important dels Pirineus francesos, abans de ser tancades l'any 1929. La mina de Rancié forma part d'una conca de ferro de 19 quilòmetres de llarg des del pic de Risol o Risoul, a Vic de s'Os, passant per Golièr fins al Pic de Sant Pere (a Castèlverdun ) de més de 2 a 4 quilòmetres d'amplada.

A Sem, el filó de mineral, de 600 metres d'alçada per 700 d'amplada, està generalment envoltat de roca calcària. Aquest mineral de molt bona qualitat està format principalment per hematites marrons i vermelles associades a òxid de manganès que permeten obtenir acers considerats inoxidables.

[Entrada a la Mina de La Rància o de Rancié]

L'explotació va començar, a cel obert, al cim del Pic de Ganxet (o Pic de  Ganchette), que culmina als 1.596 metres d'alçada. Posteriorment, es van excavar galeries, sempre en descens, l'última, oberta a finals del segle XIX. La mina es troba sota el poble de Sem, també a aproximadament uns 900 metres d'altitud. Els primers vestigis de l'explotació del ferro a la mina de Rancié daten del segle III dC , però és possible que, com passa amb moltes mines ja explotades pels romans, l'inici de l'extracció sigui molt més antiga, en temps dels gals.

La mina, com és habitual als Pirineus, és propietat col·lectiva i indivisa dels habitants des de fa mil·lennis. L'explotació és gestionada per la “Universalitat del Poble de Vic-de-Sos”, que era una mena de petita república muntanyenca, quasi independent, comparable a la de les valls d'Andorra. Fet aquest, molt curiós, que també denotaria que formava part de les Terres Santes que havien de ser preservades, potser no només per les mines, sinó també per la naturalesa sagrada del personatge i de l'estirp de Sem que viu i treballa a la zona. 

La vila de Sem es regeix per les Cartes dels Comtes de Foix i el Reglament.

El Comtat de Foix es va crear l'any 1012 i en la primera Carta que ens ha arribat, datada l'any 1272, Roger Bernat III confirma els privilegis de la vall: el comte reconeix la Universitas de Sos, és a dir la República du Vic de Sos, considerada com una persona jurídica de dret feudal. Reconeix que els habitants són els seus súbdits i són membres d'un cos que té una realitat política pròpia. Com a tal, els habitants designen els seus representants anomenats cònsols, en nombre de quatre. Comparteixen el poder amb el batlle o bailli que representa el comte.

La Carta de 1293 confirma aquests privilegis i és la primera que evoca la mina: el comte autoritza els habitants a extreure ferro i a transformar el mineral sense pagar impostos dins la vall; els autoritza «a passar i conduir el ferro més enllà dels ports sempre que paguin el dret de gabella». El 1332, el comte Gastó II va confirmar aquests privilegis que van fer que la vall fos propietaria d'almenys la concessió, si no de la mina. Aquesta propietat és lligada al costum i no pas a la llei. 

A finals de l'Edat Mitjana, el desenvolupament de les fargues catalanes augmenta considerablement la producció de ferro, mentre la demanda creix gràcies a la Guerra dels Cent Anys. Aquesta explotació va arruïnar els boscos de la vall, que van quedar gairebé totalment destruïts per abastir de fusta els forns de les fargues, fet que va donar impuls al comerç de minerals, com ara el carbó, lligat a l'escassetat de fusta.

En l'època moderna es va desenvolupar la mina de ferro de Rancié, convertint-se en la major explotació de ferro dels Pirineus francesos. El seu desenvolupament sosté la població de tota la vall i molt més enllà: molts pagesos esdevenen miners o transportistes estacionalment o durant tot l'any. Els mestres de farga esdevenen els burgesos més rics de la vall i controlen el Consolat i la mina. Són els que designen els jurats que dirigeixen l'explotació i que fixen el preu de venda del mineral. Aquest sistema va durar fins a la Revolució Francesa.

Així, tenim una bona explicació del perquè els fills semites de Noé es van establir en aquesta zona tan rica en ferro, un element indispensable per a la defensa i per a l'elaboració de material de treball. Com ja hem vist, els descendents de Sem van gaudir d'una bona prosperitat econòmica gràcies a aquest valuós recurs.

El Palet d'en Samsó

No hem trobat cap llegenda que ens confirmi les nostres sospites que la vila és consagrada al fill d'en Noé. Amb tot, volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que, de ben segur, formen part d'un centre de culte mitològic ancestral, i que fan referència a un altre personatge bíblic. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

[El Palet d'en Samsó, a Sem]

Segons ens expliquen els geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vicdessos. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. 

Els trobem sobretot als contraforts i a les eminències de la vall: a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos .Aquest bloc erràtic també porta el nom de Palet de Samsó. 

La llegenda del Palet de Samsó explica que el gegant bíblic Samsó va jugar amb un dels seus companys, veí de la vila d'Orus, (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), per llençar enormes roques sobre la vall. En marxar, van oblidar un dels seus “palets”, que fou anomenat Palet de Samsó. Es evident que la llegenda ens parla d'una juguesca entre els dos deus solars, Orus i Samsó. També es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

El lexema català "sem" ens dona una altra pista.

Si ens atenim a la paraula "sem", veiem fàcilment que és un lexema català que forma part de paraules compostes catalanes com ara "ensems". El lexema "sem" significaria "part o meitat igual". Però també tindria la significació de "reduït, minvat, amb la meitat del vigor o pansit". A més, a la Catalunya Nord i a certes parts de les Balears així es com es pronuncia la primera persona del plural del verb "ésser". Ells diuen "sem" i no pas "som".

Aquest abundant lexema català ha originat paraules derivades com ara "semen", "sement" o "semental", en considerar-se el "semen" o la "sement" una part de l'animal o la planta, la masculina, que generarà el tot, quan aquest s'uneix amb l'altra part, la femenina. El seu plural és "sems", que ha generat "ensems", per al·ludir a la totalitat completa. 

D'altra banda, aquest lexema també ha generat derivades que relacionen amb el significat de "quelcom igual", com ara les paraules "semblant" o "semblança", o termes amb el prefix sim-, com "similar", fan pinta d'haver estat originalment "semilar", o "símbol", que devia ser "sèmbol", i per aquest motiu la ciència que els estudia és la "semiologia", i no pas la "simbologia". També amb el significat de "quelcom reduït a la meitat", s'han produït derivades, com ara les paraules compostes que comencen pel prefix "semi-", com per exemple "semi-conductor" o "semi-esfera". 

Per tant, no ens ha d'estranyar que al fill d'en Noé, fruit de la seva llavor, l'anomenessin "Sem", si ens adonem que, segons la lexemalogia catalana, "sem" significa en sí mateix "llavor" o "part de". Sem, fill de Noé, seria la llavor o la part derivada de Noé.

.