Cabrera de Mar, Cabrils i el Montcabrer, llocs consagrats a la deessa Cabra o Cabira

El castell del Burriac, entre les viles de Cabrera, Cabrils i Argentona.

A l'antiga mitologia catalana trobem l'avatar de la deessa lunar anomenada Cabira, Cabíria o Cabra. Te el seu equivalent en la deessa grega anomenada Cabeiro (o Kabeiro), considerada també una cabra, en el seu aspecte totèmic, i una nimfa, en el seu aspecte humanitzat, a la qual fan filla de Proteu i d'Anquínoe. Com a cabra, Cabira va ser nodrissa de Zeus. Com a ninfa, Cabira va ser muller d'Hefest i mare de diversos fills, que s'anomenaren Cabirs, els mascles, i Cabírides, les femelles. 

A la toponimia dels Països Catalans trobem molts pobles consagrats a la deessa. Així, per exemple, trobem els de Cabrera de Mar i Cabrils, ambdues al Maresme, Catalunya, o el de l'Illa de Cabrera, a les Illes Balears. També hi ha el Collsacabra, a Osona, Catalunya; el Montcabrer, a Alacant, País Valencià o Cabra del Camp, a l'Alt Camp, per posar uns pocs. 

En tots aquests indrets hi devia haver presència i santuaris de protecció d'aquests animals i devien ser espais consagrats a la deessa Cabra. Fins-i-tot, algunes nissagues nobiliàries i reials catalanes, hereves dels antics clans totèmics del neolític català, relacionen amb els topònims i, per tant, amb la deessa, com ara l'històric llinatge dels Cabrera, que duen aquest animal al seu escut d'armes. 

Un santuari lunar al Maresme dedicat a la deessa Cabra

En aquest article ens centrarem en el conjunt sacramental que formen les viles de Cabrera de Mar i Cabrils, amb el Montcabrer i el Burriac. La zona fou un santuari consagrat a la deessa Cabra i, per aquest motiu, el nom dels municipis i de les muntanyes principals fan esment del nom de la divinitat. Fou un àrea consagrada a la protecció d'aquesta deessa mare, matrona de mariners i de ports marítims. A l'ancestral mitologia astral catalana, i en general a les mitologies antigues, les cabres i les vaques eren considerades sagrades, especialment les blanques, color lunar per excel·lència, pels adoradors d'aquesta deïtat. 

Mapa de la zona del santuari a la deesa Cabra que comprén el Montcabrer, Cabrils, Cabrera de Mar i el Burriac.

Per tant, podem veure que en molt pocs quilòmetres es concentren quatre punts que relacionen amb la deessa Cabra.

La cabra, un aliment essencial i sagrat pels antics catalans

La cabra, devia ser present a l'antigor a la major part de les mutanyes de Catalunya, per la seva resistència i per la naturalesa diversa de la seva alimentació. La carn de la cabra i la seva llet devien ser uns aliments fonamentals per als antics habitants del nostre país. Estem parlant d'una època en la qual la domesticació dels animals encara no s'ha perfeccionat i aquests es mantenien en reserves controlades i santificades, lliures i assilvestrats, dalt dels turons.

Cabra salvatge catalana, present als Pirineus, al Montgrí, a Montserrat i en altres punts dels Països Catalans.

Per tant, és natural que aquestes bèsties es sacralitzessin i que es protegís la seva caça. I una bona manera de reservar la vida i la criança dels animals, amb l'objectiu de no esgotar el recurs alimentari, fou establint prohibicions de tipus religiós. Així, probablement, en els santuaris consagrats a la deessa Cabra no era possible caçar determinats animals, com per exemple les femelles, especialment les prenyades, o les cabres xiques. 

Tampoc devia estar permès caçar en determinades èpoques de l'any on altres recursos són abundants, com ara l'agricultura o la pesca. Cada vegada que un habitant dels pobles o tribus del voltant volia acostar-se als cims de les cabreres, devia tenir l'obligació de demanar permís a la deessa Cabra per poder-ho fer i, probablement, a les seves sacerdotesses. Era una bona manera de controlar l'accés a la caça i de fer valorar als habitants aquest recurs animal tan preciós i fonametal en temps de restriccions alimentàries, com ara durant els mesos d'hivern.

De fet, la cabra salvatge pirinenca ja és extingida. Era una cabra, de la subfamília dels caprins, de pelatge bru clar, amb el ventre blanquinós. De característiques similars a la cabra salvatge hispànica, la secció transversal de les banyes era quadrangular. Habitava als Pirineus. Desaparegué del Pirineu català entre el final del segle XIX i el començament del segle XX. Protegida legalment d’ençà del 1980, els darrers exemplars sobrevisqueren al parc nacional d’Ordesa i Mont Perdut fins el gener del 2000. El 1999 el govern aragonès obtingué mostres cel·lulars del darrer exemplar viu per a futures clonacions de l’espècie.

La deessa lunar Cabira i els seus rituals

Ens expliquen les llegendes que, a la mitologia grega, la deessa Cabeiro (o Kabeiro) era una nimfa marina que vivia a l'illa de Lemnos. Era filla del déu marí Proteus i companya del déu solar Hefest. Després que aquest últim fos expulsat del mont Olimp, van tenir tres fills, coneguts com els Cabeiri (Cabirs), en el cas dels fills, i les tres nimfes Cabeirianes o Cabíries, en el cas de les filles. 

En honor a la deessa Cabra i a les seves filles, les Cabíries o Cabretes, es celebraven antigament els rituals lunars anomenats Les Nits de Cabira o Cabíria, uns festivals propis de les viles on eren sacralitzats aquests animals. 

Les festes se celebraven en qualsevol moment entre maig i setembre, però hi havia una gran celebració especial durant el mes d'agost. Aquest acte durava nou dies i s'hi feia un acte de purificació. Així, els que hi participaven eren perdonats dels seus crims anteriors per les sacerdotesses de la deessa Cabra. En aquest ritual, molt probablement, es sacrificava l'animal sagrat i totèmic, és a dir, en aquest cas la cabra o boc expiatori, al qual, per imposició de mans, en un ritual de màgia per contacte, es creia que es podien traspassar els pecats o les faltes de la persona a l'animal. Hi ha relats testimonials antics que asseguren que es feia una mena de confessió pública i una neteja de pecats. Sembla que les dones i els nens participaven especialment en aquestes cerimònies. 

Dibuix de la deessa marina Cabiria o Cabra i amb el seu pare, el déu marí Proteu.

Altres testimonis ens parlen de rituals eròtics i cultes de la fertilitat, sempre associats a la deessa llunar. També es coneix que hi havia unes sacerdotesses o sacerdots que dansaven, que eren anomenats Salines o Salins (Salii), segurament pel caràcter marí de totes les deesses lunars. 

Les iniciades i els iniciats, segons Apol·loni de Rodes, portaven una cinta porpra a l'entorn de la cintura i un amulet que els preservava dels perills de les tempestes a la mar. Per tant, veiem altra vegada aquesta associació entre la lluna i les aigües.

La festa es feia de nit, com s'escau en tot ritual lunar, i durava també nou dies, un nombre ben lunar, per ser múltiple de tres. Durant la cerimònia sagrada tots els focs de l'illa eren apagats, atès que durant el regne de la luna el sol no hi és present, i s'oferien sacrificis als morts, pel fet de ser una de les tres llunes la senyora de la mort. Aquest apagament general, a més, es fa per rememorar quan el sol mor per l'oest, al mar Atlàntic, i penetra a les aigües per passar a l'inframón. Aleshores esdevé senyor del mar i la terra queda en mans de la deessa lluna. El foc s'encenia quan retornava el vaixell que havia portat ofrenes al santuari lunar, i se celebraven banquets. 

Explica la llegenda de la deessa Cabra el següent. Quan aquesta tenia forma humana i era una reina, va haver de fugir del rei sol, el seu marit, atès que en la mitologia astral la lluna sempre fuig del sol, tal i com podem observar diàriament en els cicles dels astres. En aquest procés, la nimfa va acabar llençant-se al mar des d'un penya-segat, amb el seu fill petit en braços. Quan això va succeir, la deessa es va convertir en l'animal de la Cabra marina i va esdevenir senyora de les aigües, de les mars i dels oceans, amb mig cos de cabra i mig cos de peix. I el mateix va passar amb el seu fill o filla (el petit sol i la petita lluna, depenent de l'època de l'any). 

Es una manera poètica d'explicar el fenomen astral que els antics catalans observaven diàriament, quan la lluna i el sol moren per ponent al final del seu cicle, submergint-se en el mar Atlàntic i passant a l'inframón. Quan la lluna desapareix sota les aigües, dona pas al dia, i quan és el sol qui desapareix, dona pas a la nit.

Cabira i el signe de la deessa de Capricorn

La deessa lunar Cabira o Cabra, per tant, fou representada amb mig cos de cabra i mig cos de peix, dragona o serp. Això és així pel seu caràcter mariner i per ser, la lluna, la reina de la nit i de l'inframón humit i del fred hivernal. De fet, la seva imatge és la del signe de Capricorn del zodíac que, en realitat, és un signe femení, com també ho són els signes de Verge (Virgo) i Balança (Libra).

La deessa Cabra o Cabria, mig cabra i mig peix, és el signe del zodiac corresponent a Capricorn.

El terme 'Capricorn' significa 'banya de cabra'. Les caracteritzacions tradicionals de Capricorn es mostren com una cabra de mar. I com un signe de saviesa i de les aigües. Així, s'identifica amb Enki, que segurament era una deessa i no pas un déu, qui tenia el cap i el cos superior d'una cabra i l'inferior de cua de peix. Més tard, aquest mateix avatar lunar seria conegut com 'Ea', la divinitat de la intel·ligència, de la creació, de l'artesania, de la màgia, de les aigües. El seu període zodiacal va del 21 de desembre al 21 de gener.

La deessa Amaltea, nodrissa de Zeus

La figura de la deessa Cabiria o Cabra també és idèntica a la deessa Amaltea (o deessa Amal o Mamal). Aquesta fou nodrissa de Zeus (o Déu), quan aquest déu era un nadó. El crià en secret per evitar que Cronos el trobés i el devorés, i va reunir al seu voltant els Curets o Curetes (Κουρῆτες), uns joves adolescents que eren ritualment armats i acompanyaven al déu, i que tenien la missió, en una mena de ritus de pas a l'edat adulta, de fer xocar els escuts i les armes amb la idea d'espantar el dimoni i protegir al nen solar. Amb les seves danses sorolloses i els seus cants, a més, ofegaven els plors del nen.

Estem parlant de l'época del naixement del sol, quan aquest és un nadó, és a dir, el temps que podem situar al voltant del solstici d'hivern, quan el dia és més curt. Aleshores és quan es devien realitzar aquesta mena de 'rituals de pas' que involucraven els joves que deixaven de ser infants per esdevenir, en un renaixement simbòlic, homes drets i fets.

Respecte al nen solar, o petit Zeus, es deia que la deessa Amaltea havia penjat l'infant d'un arbre perquè el seu pare no el trobés "ni al cel, ni a la terra, ni al mar". Al fill de déu, al fill del sol, sempre se'l penja d'un arbre (arbre còsmic) o d'una columna, com passa amb els personatges solars i mitològics de Jesus, Odí, Prometeu, i un llarg etc.

Pel que fa a la deessa lunar Amaltea, com ja hem dit, de vegades se la representa com una nimfa, que dóna a Zeus llet de cabra i, en canvi, altres vegades, Amaltea és representada com la cabra mateixa. 

La nimfa Amaltea era filla de Melisseu, l'Oceà. La cabra Amaltea era filla d'Hèlios, el Sol, i vivia en una cova a Creta. Quan Amaltea és una nimfa, la cabra es diu simplement 'Aix', cabra. Com a cabra, tenia un aspecte terrorífic, i els Titans s'espantaven tant en veure-la que Gea, la va amagar en una cova de les muntanyes. 

La Cornucòpia

El mite també explica que la deessa Cabra o Amaltea es va trencar una de les banyes i la nimfa Amaltea la va omplir de flors i fruites i la va oferir a Zeus. 

Es la banya de  l'abundància. D'altres diuen que va ser Zeus mateix qui va trencar la banya, llavors la va regalar a Amaltea dient-li que aquell corn sempre li proporcionaria tot el que desitgés. Amaltea va donar la banya al seu germà Aqueloo (Aquil·les), que havia trencat el seu corn lluitant amb Hèracles per obtenir la mà de Deianira. Aquesta banya seria coneguda des de llavors com el corn de l'abundància o cornucòpia.

La cornucòpia o corn o banya de la deessa Cabra o Cabira.

Segons l'antiga mitologia, aquest corn de la fertilitat va tenir nombrosos propietaris. Va esdevenir el símbol de l'abundància, de la fertilitat i de riqueses inesgotables i l'atribut de nombrosos déus: Hades, Gea, Demèter, Cíbele, Hermes i de rius, que fertilitzava la terra. El terme corn d'Amaltea s'aplicava a una comarca fèrtil. Quan Zeus lluità amb els Titans, es va fer una cuirassa amb la pell d'aquesta cabra, l'ègida, i a la cabra mateixa la va posar al cel, convertint-la en la constel·lació de Capricorn.

Aquesta banya de la fertilitat relaciona també amb els curetes, que en comptes de trencar-se una banya, es tallen uns flocs de cabells, imitant ritualment el mateix efecte. Els joves curets o curetes portaven el cabell amb bucles o trenes i es tallaven un floc del seu pèl per dedicar-lo a la deessa. El ritual de la retallada de cabell del rei o reina astral sagrat era anomenat Comiria, Tot plegat podria ser una rèplica de la castració astral, que també trobem en el mite d'Urà. Cronos va haver de castrar el seu pare Urà per poder néixer. 

També trobem aquest tall del penis en el mite d'Ossiris. El membre serà recuperat de la panxa d'un peix per la deessa lunar Isis, amb el qual podrà concebre als seus fills, com ara al nadó solar Horus. També al mite del forçut Samsó, aquest perd la seva potència, el seu poder, la seva masculinitat, quan li tallen els cabells. I, finalment, en la religió jueva, encara avui es realitza un simulacre de castració amb el ritual de la circumcisió.   

Els cabirs i el déu Hefest

D'altra banda, ja hem vist que els cabirs eren els fills de la deessa Cabra. Aquests, per tant, eren també divinitats, en aquest cas masculines i, per tant, solars i, com a tals, relacionades amb el foc. Com que són els fills mascles d'Hefest, són déus de l'inframón, atès que aquest és el senyor de l'inframón per excel·lència. Recordem que les cabres i els bocs viuen en coves i mines i, per tant, la relació és prou versemblant. A més, els cabirs són déus metal·lúrgics que se suposava que ajudaven el seu pare a la farga. Per tant, protectors dels treballadors d'aquest sector. 

El déu Hefest, amb barretina, el ferrer de la farga de l'inframón, marit de Cabiria i pare dels Cabirs i de les Cabíries.

Eren, a més, habitants del món subterrani, invocats sovint pels pagesos perquè afavorissin les collites. Aquest caràcter subterrani féu que s'identifiquessin també amb el culte als morts. Als cabirs no se'ls podia anomenar impunement, i normalment se'ls invocava com "els grans déus". Se sap que els antics fidels dedicaven una dècima part de les seves collites als cabirs.

Ésquil va escriure una tragèdia anomenada Els cabirs, que presentava les divinitats com un cor saludant els argonautes a Lemnos i descriu la iniciació dels argonautes al culte de Cabira.

Una representació medieval de la deessa Cabra o Cabira de la mitologia catalana.

Cabrils, el Montcabrer i la Cova de la Bona Dona

El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El Montcabrer és, geològicament parlant, un mont illa i hi ha prou indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf Ptolomeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. En realitat, aquesta cova del Montcabrer devia ser una cova dedicada a la deessa lunar Cabiria. Es a dir, una cova cabrera, amb presència d'aquests animals. Un santuari de caça i de veneració divinal totèmica i astral. 

Mapa amb el Lunarium Promontorium de Ptolomeu, que podria ser a Montgat o al Montcabrer.

La zona és plena de roques i coves, que és l'hàbitat favorit de les cabres de muntanya. Del mateix turó i en direcció sud, cap a mar, baixa una cresta rocallosa. Allà hi ha tres coves on s'han trobat diverses restes arqueològiques. També mirant a mar, des de la creu, a la banda esquerra i a prop del cim, hi ha la Cova dels Tres Cercles. A la banda dreta i a mitjana alçària, el Cau de les Formigues. Al centre i a la part baixa de la cresta, la Cova de les Bones Dones. 

La Cova de les Bones Dones o de les Encantades de Cabrera de Mar es troba a l'actual Parc Natural de la Serralada Litoral. Es coneguda també com a Cova o Cau de la Mala Dona, Cova de les Males Dones, Cova de la Bona Dona o Boca de l'Infern. Se situa a la carena rocallosa que baixa del turó del Montcabrer cap a mar. També és accessible des del camí que va de Cabrera de Mar a Cabrils, al veïnat del Sant Crist, però cal pujar més estona pel mig del bosc. (Coordenades: x=448770 y=4597053 z=237).

Cova de les Bones Dones o santuari dedicat a la deessa Cabra o Cabira, al Montcabrer.

Un santuari ibèric i terra de bruixes

Aquesta zona de coves relacionades amb la deessa lunar Cabira seria un santuari ibèric obert al vessant sud del turó del Montcabrer, a la part baixa d'una carena rocallosa que baixa des del turó cap a mar. Té dues obertures a l'exterior i una alçada interior d'uns dos metres. El sostre i les parets estan solcats d'uns alvèols d'erosió força singulars. 

Se'ns diu que era la cova oficial de les bruixes en la majoria de rondalles i històries de la contrada: hi ha infinitat de llegendes sobre les malifetes que feien les seves habitants. També es repeteix, amb diverses variants, la llegenda de la bella dona que enamorava el senyor de Burriac per fer que defugís les seues obligacions en la defensa del territori. 

Molt a prop hi ha també el Cau de les Formigues i la Cova dels Tres Cercles. Per les troballes se sap que la cova de la Bona Dona havia estat emprada durant el Neolític, encara que no és clar si fou usada com a lloc per a rituals o com a habitacle o aixopluc. La dificultat d'accés i el tipus de ceràmica trobada, amb prop de 50.000 fragments consistents essencialment en vaixella de diferents tipus, àmfores, amforetes votives en miniatura, envasos de perfum, rèpliques en ceràmica de banyes de bòvids i caps de Demèter de terracota, semblen descartar-la com a habitacle.

L'any 1993, en Ramon Coll va organitzar una excavació just al davant de la cavitat, ja que no s'hi havia fet cap intervenció moderna, malgrat la importància científica del jaciment. El resultat d'aquesta excavació i l'estudi del material arqueològic recuperat, com també del material etnogràfic de la zona, fou la interpretació de la Cova de les Encantades com un centre de culte de l'època ibèrica. Segons Coll, hauria funcionat com a santuari entre els segles IV i I aC, amb una especial intensitat en el període comprès entre el 125 aC i el 50 aC, i el culte es traslladaria posteriorment al temple de Mitra de Can Modolell, a Cabrera de Mar.

Mont Burriac

En aquest punt, hi ha la possibilitat que el santuari fos completat amb el Burriac, un emplaçament també molt relacionat amb llegendes sobre bruixes i prou prominent a la zona. Potser al cim del turó, de naturalesa rocosa, hi devia haver presència de cabres, una cabrera, i els antics catalans podrien haver consagrat el lloc a la deessa Cabra o Cabíria. Potser, al igual que al veí Montcabrer, hi devia haver també un temple o una necròpolis dedicada a la deïtat en alguna part de monticle.

Tanmateix, el nom de Burrica sembla que fa referència al déu Bur o Bor, pare del déu solar de la mitologia catalana Odi (Odin), senyor de la guerra. Però sobre el déu català Bor o Bur ja en parlarem en un altre article perquè hi ha també prou toponímia a Catalunya, com podem comprovar en aquesta llegenda recollida al web del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya sobre Bor de Cerdanya.

Vista panoràmica del Castell del Burriac o Mont Cabriac.

Es creu que els antics habitants de Cabrera de Mar, pertanyien al poble-estat iber dels laietans, el qual controlava el territori delimitat pel massís del Garraf al sud, la delta de la Tordera pel nord i la serralada prelitoral a l'interior. El poblat de Burriac feia la funció de capital d'aquest territori i, tot i que es va començar a ocupar en el segle VI aC, fou vers el segle IV aC quan va assolir aquest paper polític, i també quan va construir les seves muralles i la seva trama de carrers. El poble dels antics habitants del Burriac i de la zona de Cabrera devien ser també pescadors i mariners, d'aquí també la seva devoció a la deessa lunar Cabra.

En els anys posteriors la Vall de Cabrera va continuant essent habitada per vil·les romanes, que funcionaven com les masies actuals, les quals de vegades tenen les seves arrels en aquesta època. La importància d'aquesta vall va quedar encara patent, per la construcció d'un santuari a Can Modolell, que en època imperial, va dedicar el seu culte al deu oriental Mitra.

.