Els pobles empordanesos de Cadaqués i de La Selva de Mar (i el seu Port de la Selva) es troben a la zona del Cap de Creus. Aquest punt geogràfic és el més oriental de Catalunya com, així mateix, de tota la Península Ibèrica, és a dir, de l'antiga Hispania Tarraconensis.
El nom de "Cadaquès" sembla una corrupció de "Cap de Creus" o del que els experts consideren el nom original, "Cap de Quers" o "Cap d'Aques", que voldria dir Cap de roques o Cap de pedres, en català antic.
[Imatge superior: La Selva de Mar és un dels municipis més antics de Catalunya i un centre important i sagrat de la mitologia catalana, pel fet d'estar consagrat al déu solar Silvà.]
L'etimologia moderna relaciona el topònim de La Selva de Mar amb el fet que hi devia haver boscos a la zona. I els boscos, al seu torn, es relacionen amb el seu déu protector, el déu Silvà. Tanmateix, de boscos n'hi havia a tot arreu. I encara més en aquells temps. Per tant, és molt més probablement que el topònim de La Selva de Mar provingui directament del nom d'aquesta divinitat de la mitologia, el déu pagà (o pagès) Silvà. Així, el topònim de la vila respondria a un temple dedicat al déu que hi devia haver a la zona o, potser, al fet que el municipi hauria estat consagrat en el seu honor, com es pot deduir de la relació entre "selva" i "silvà", però també de la seva situació geogràfica, com ara veurem.
La Selva de Mar i el déu Silvà
Higí el Gromàtic, un agrimensor i topògraf romà, ens explica a les seves obres que, segons la llegenda, el déu Silvà va ser el primer a posar pedres per assenyalar els límits dels camps. A més, ens informa que els països tenien tres menes de déus Silvans: primer de tot, hi havia el "Silvà domèstic", anomenat en algunes inscripcions com "Silvanus Larum" o "Silvanus sanctus sacer Larum". Era un déu protector de la llar. Després hi havia el "Silvanus agrestis", també anomenat "Salutaris", que era el protector dels boscos i una divinitat venerada pels pastors. I, finalment, el "Silvanus orientalis", és a dir, el déu que vetllava el punt més oriental del país, que en el cas de Catalunya i de la Península Ibèrica, o de l'antiga Hispania Tarraconensis, era el Cap de Creus.
.jpg)
[Estel·la romana amb la representació del Déu Silvà, divinitat solar de la fertilitat i de la vegetació, protector dels ramats, dels pastors i dels boscos.]
Perquè es relacionava a Silvà amb el punt geogràfic més oriental? Cal pensar que el déu Silvà, com totes les divinitats masculines, era un avatar del déu Sol, que és l'astre que cada dia neix a l'orient i mor a l'occident, és a dir, que apareix per llevant i desapareix a ponent. Els nostres més antics avantpassats catalans eren terraplanistes i per a ells la mort del sol a l'occident era considerat un fet real. Anaven en peregrinació a Finisterre (o la Fi de la Terra), el punt més occidental de la Península Ibèrica i del continent europeu, per veure com l'astre rei moria submergit sota les aigües del mar de la mort, a la "Costa da Morte" gallega.
Aquests assumptes astrals eren la base de la nostra mitologia ancestral catalana i ibèrica. Així, el punt geogràfic més oriental o més occidental eren llocs sagrats de primer ordre. Sabem que peregrins de tota Europa anaven al temple de Sant Jaume de Compostela i al Cap de Finisterre (o Fisterra), el lloc que els romans consideraven el més occidental del món conegut, a veure morir el sol sota les aigües de l'Atlàntic o Mar Oc (mar de la mort).
Però també sabem que venien al Cap de Creus a veure néixer l'astre d'entre les aigües del mar Mediterrani, a l'impressionant monestir de Sant Pere de Rodes. Per tant, de cap a cap, de Finisterra a Creus. I, ben pensat, que al lloc de naixença del sol se li digui Cap de Creus te molta lògica, si tenim en compte que la creu sempre ha estat el símbol solar per excel·lència. I com sabem, al Cap de Creus és on hi ha situada la vila de La Selva de Mar. Pràcticament segur, el nom del poble prové d'un temple dedicat a déu "Silvanus Orientalis" o Silvà Oriental que hi devia haver al lloc.
Els sacrificis que s'oferien a Silvà consistien en raïms, espigues de cereals, llet, carn, vi i porc. Tot plegat, aliments característics de la zona empordanesa. A Silvà se'l considerava la divinitat protectora dels ramats de bestiar, sempre també presents a la zona, als quals protegia dels llops, i era el garant de la fertilitat de la vegetació, la qual promovia. També era considerat el déu dels boscos i un apassionat de la música. L'instrument musical que se li consagra és la siringa, una mena de flauta múltiple feta de canyes. I sabem que els pastors eren uns grans flautistes. La posterior cristianització de la zona, devia canviar el nom del temple dedicat al déu pel de Sant Silvà i, posteriorment, directament el va transformar en La Selva.
La Selva de Mar, per tant, devia ser el primer poble de l'ancestral Hispània que el déu solar Silvà veia en el seu camí diari vers l'occident. I és per això que els antics habitants d'aquest país li van aixecar un temple o una ara en el seu honor al Cap de Creus, en el punt que avui hi ha el municipi de La Selva, o bé en algun punt proper, com ara el lloc on actualment hi ha el Monestir de Sant Pere de Rodes.
La importància geogràfica i astral de Sant Pere de Rodes
Com acostuma a passar a Catalunya, gran part dels arxius locals van ser destruïts. Amb tot, el més antic que es conserva ara és una carta del Comte d'Empúries adreçada al monestir de Sant Pere de Rodes on s'esmenta una capella que hi havia al bell mig del poble i que va ser construïda el segle VII dC. Potser aquesta capella, de la que desconeixem el nom, en els seus origens havia estat una ara dedicada l déu Silvà.Tanmateix, el fet que La Selva de Mar sigui el nucli urbà més proper al monestir de Sant Pere de Rodes, un punt molt important de peregrinacions medievals provinents de tota Europa, no és casual i fa sospitar que, en els seus orígens, el temple cristià podria haver estat un temple dedicat al déu Silvà. Així, s'entendria la importància de Sant Pere de Rodes, com a punt astral, geogràfic i mitològic essencial, el més oriental de la Península Ibèrica.
El cristianisme (crestianisme) català posterior es va encarregar de transformar o relacionar el monestir amb el personatge mitològic de Sant Pere (o el Sant Pare Sol) mitjançant el monestir de Sant Pere de Rodes. Aquest punt devia ser un enclavament sagrat de la Gàl·lia, pel fet que Sant Pere és un personatge que la Bíblia relaciona amb el gall. I ja sabem que el gall era el tòtem dels gals. I també dels gals catalauni o catalauns, pàtria ancestral d'on prové l'actual nació catalana.
El gall és el primer animal que li canta al sol. Es l'animal tòtem solar per excel·lència. I els gals o galls catalans el tenien per un animal sagrat. I, en aquest sentit, el sincretisme cristià, posteriorment, el devia reformular i lligar per sempre a la figura de Sant Pere qui, segons la tradició, va negar al Crist tres vegades abans del cant del gall. En aquest sentit, relacionant amb la tradició de Sant Pere i el gall, els catalans celebrem, la mateixa nit de Nadal, la Missa del Gall, que ve a ser el punt final de la "roda" solar, o del cicle solar anual, pel fet de ser la nit del solstici d'hivern. També la tradició de mar el gall (sacrifici solar) i menjar-lo en aquesta diada fonamental pels cristians.
Sant Pere de Rodes és el mirador perfecte per veure néixer el sol a la mar mediterrània, quan l'astre ve de ponent, abans de continuar la seva ruta envers l'occident, per tornar contemplar com mor a l'oceà Atlàntic, a les costes de Finisterre gallegues o galegues (terra de gals). Sant Pere és la cristianització del Sant Pare Sol, l'astre que ens dona la vida. Igual que el déu Silvà també era un avatar del déu sol. Així, comprovem com els gals, els cristians, el déu Silvà i Sant Pere queden lligats per la toponímia empordanesa i per la mitologia ancestral i el crestianisme català.
En tot cas, per poder confirmar aquestes conjectures, hauria de ser possible trobar algun rastre d'aquest antic temple o lloc consagrat al déu Silvà a La Selva de Mar. Potser el trobarem a les llegendes de la zona o entre les restes arqueològiques. A la poesia clàssica, així com en diverses obres d'art, el déu Silvà sempre apareix representat com un home ancià, barbut, com un Ju-pater o Pare-Ju (Júpiter), el pare dels déus i el pare solar. El Zeus o Deus (Theus) dels grecs. Silvà és representat alegre i enamorat de Pomona, una altra deessa pagana pròpia de la mitologia catalana, la mare lluna, també relacionada amb l'agricultura, la vegetació, la fertilitat i, sobretot, amb les pomes i els pomers.
En aquest sentit, gràcies a la poma, podem deduir que Silvà i Pomona són rèpliques dels també mítics Adam i Eva, pare i mare astrals de la humanitat, que també són una representació mítica del sol i de la lluna, respectivament, de la mateixa manera que l'Arbre del bé i del mal és una rèplica de l'arbre de Nadal o arbre còsmic "Ygdrassil", que encara es conserva a la mitologia nòrdica.
Un article de David Planoles
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada