La deessa lunar catalana Cèlia consagra l'illa de Sicília i molts altres indrets dels Països Catalans

 

L'actual emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria, format per tres cames de dona, color beix, amb un gorgoneion (gorgona) amb ales i tres espigues de blat, ens dona pistes de quina és la divinitat a la qual és consagrada l'illa de Sicília i de l'orígen del seu nom. El fons de la bandera són els colors de la senyera catalana, sempre tan vinculada a la història de l'illa. Recordem que durant segles, Sicília va formar part de l'imperi català. Pere el Gran, a les Vespres Sicilianes, va alliberar l'illa dels anjovins i li va atorgar un regne propi, el Regne de Sicília, confederat amb la resta de regnes de l'imperi català, amb la senyera per emblema.

[Imatge superior: actual bandera de Sicília]

[Imatge superior: emblema del Regne de Sicília català]

La trinàcria no deixa de ser un trípode, i sempre que ens trobem el símbol de tres, s'està fent referència a les tres llunes: la jove o creixent, la mare o plena i la vella o decreixent. Diuen que aquest símbol triple relaciona amb l'illa perquè geogràficament és un triangle. Però el símbol té un clar to mitològic i religiós amb la presència de la deessa llunar de la gorgona o medusa, amb les serps al·lades al cap.

D'altra banda, el símbol del blat sembla fer referència a la deessa Ceres, la dels cereals, deessa lllunar de la fertilitat, que és del que es devia viure a l'illa, del conreu dels cereals. Se sap que Ceres era també la patrona del municipi sicilià d'Enna. Segons la llegenda, Ceres va pregar a Júpiter que Sicília fos ubicada al cel. El resultat, pel fet que l'illa té forma triangular, va ser la constel·lació Triangulum, un de els noms antics dels quals va ser «Sicília». Els habitants de Sicília, veïns del volcà Etna, commemoraven anualment la sortida de Ceres als seus llargs viatges corrents a la nit amb torxes enceses i fent grans crits.

[Imatge medieval de la deessa lunar Ceres, fertilitzant els camps de cereals]

Aquesta llegenda ja ens relaciona Sicília amb el Cel, pel fet de situar l'illa en la cosmogonia estel·lar, fet que és de molta importància pel que fa a la etimologia i lexemalogia del nom del país, com veurem.

Es diu també que a aquesta illa, antigament, se la coneixia com Cecília. Segons aquest parer, el nom s'hauria pervertit amb el temps. Les dues Cecílies serien les dues Sicílies. Cecília és un diminutiu de Ceci o Cècila, que potser és Ceres en català antic. En tot cas, i més important, Cecília també és Cèlia, nom molt habitual a Catalunya encara a dia d'avui.

El topònim Sicília prové de la deessa catalana Sa Cèlia o Cília, muller d'es Cel.

I aquest nom de Cèlia ja ens obre una nova possibilitat més directa per trobar l'origen mitològic i lunar del topònim, tot indicant-nos que Sicília prové de la corrupció del terme català "Sa Cèlia" o "Sa Cília". En català, Cèlia o Cília és el femení de Cel, Celi o Cèlio, és a dir del déu català Cel. Per tant, tenim que si el déu català Cel (déu Celio, en espanyol, o déu Caelum, en llatí) representa el cel diürn o solar, la deessa lunar catalana Cèlia representa el cel nocturn o lunar. Sa Cèlia seria l'origen del topònim Sicília.

El nom original de Sicília, per tant, pensem que devia ser Sa Cèlia o Cília, i que l'accent propi de l'illa o la mà dels censors polítics i religiosos, l'hauria convertit, amb el pas dels anys, en Sicília. L'evolució hauria estat la següent:

Sa Cèlia o Sa Cília > Sicília

Un procés similar s'ha produït amb el topònim sicilià de Saragossa, tal com consta als documents medievals en català, que ha acabat esdevenint l'actual Siracusa.

Igualment, respecte al terme Cecília, l'evolució podria haver estat:

Ça Cèlia o Ça Cília > Çacília > Cecília 

Aquest nom de Cèlia, a Catalunya i a l'Aragó consta també com a Cília en nombrosos topònims, com es pot comprovar amb la vila de Santa Cilia o Santa Cilia de Jaca, a Osca, o amb el Pantà de la Cília, al Principat, per posar alguns exemples. També els noms propis de Mar-cel, Mar-cèlia, Mar-cela, o els diminutius Mar-cel·lí o Marcel·lina, relacionen amb les divinitats Cel i Cèlia.

Igualment, en el cas de Cèlia, per referiri-se al cel nocturn o llunar, hi trobem una relació directa amb la deessa catalana Nit (que també trobem com a Nut o Nuit, a la mitologia egípcia o com a deessa Nix o Nyx, a la mitologia grega). Es la deessa catalana també coneguda com Santa Nit, que originarà el mot "Tanit", que ens fan passar com a deessa fenícia.

Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que el crani de Santa Cecília, que seria la mateixa divinitat llunar Cèlia o Cília, ara ja cristianitzada, estigui a recau de la catedral de Santa Fosca, a Torcello, Venècia. Aquesta Santa Fosca, la deessa catalana Fosca cristianitzada, muller del deu Fosc, cristianitzat com Sant Fosc o Sant Fost, també relaciona amb la deessa Nit i amb Cèl·lia o Cèlia o Cília. 

A Santa Cecília, en llatí Caecilia, els cristians la fan patrona dels músics perquè, segons la llegenda del seu martirologi, mentre s'estava morint, hauria cantat a Déu. Els orígens de la celebració es remunten a 1594, any en què el papa Gregori va nomenar Sta. Cecília patrona dels músics. Es per això que se li dediquen festivals de música el dia de la seva commemoració o se li fan cançons populars com aquesta, dedicada a la Santa Fosca o Foscor i cantada per Santa Cecília, a inicis de la foscor de l'hivern, a molts indrets:

Dins la fosca, tot d’una, 

sobre el tronc d’un vell pi 

s’enfilava la lluna 

com el punt d'una i 

O larai liria,, o larai liró

O larai liria,, o larai liró

Enllaç a la cançó

 

Diverses llegendes s'han forjat sobre la vida de Sa Cèlia o Sa Cília o Cecília, conservada en pobles de Catalunya endins, imaginava Cecília com a guaridora dels embruixats, mitjançant exorcismes, ritus o pregàries adreçats a alliberar del diable o dels mals esperits el cos del malalt.

Al terme montserratí de Marganell, al qual pertany el monestir de Santa Cecília, s'hi generà la llegenda segons la qual Cecília era el nom de la dama que hi havia al castell del poble. Ignorem com es van generar aquestes llegendes aparentment sense cap ni peus. És sabut, en canvi, que el món cristià substituí Polímnia, musa grega del cant sagrat, per Cecília, verge romana.

Topònims dels Països Catalans derivats de Cèlia o Cecília

Una pila de poblacions catalanes tenen relació amb la deessa Fosca, però aquestes les tractarem en un article a part. Ara ens centrarem en els topònims que relacionen amb la deessa catalana Cèlia o Cecília i que trobem als Països Catalans. Ja hem vist que l'illa de Sicília és el més important, però hi ha molts altres topònims, com ara:

Municipis:

· Santa Cecília de Voltregà, Catalunya

· Santa Cecília de Torallola, Catalunya

· Santa Cecília de Montserrat, Catalunya

· Santa Cília, Aragó

· Santa Cilia de Jaca, Aragó

Altres topònims:

· Santa Cília, edifici històric del municipi de Tavertet, Osona, Catalunya.

· Pantà de la Cília, Pantà del municipi d’Almenar, Segrià, Catalunya.

· Església de Santa Cília de Sorerols, Tavertet, Catalunya.

· Antic camí de Santa Cília, Mataró, Catalunya.

· Ermita de Santa Cecília de Torrentbó, Arenys de Munt, Catalunya.