Alguns déus de la mitologia catalana han sobreviscut perfectament, fins-i-tot amb el mateix nom, a les mitologies estrangeres, no tan afectades per la inquisició catòlica, i ens és relativament fàcil acceptar avui que són divinitats. Així, per exemple, el déu català Tor, nascut al Pirineu, a la muntanya i vila amb el mateix nom, és fàcilment reconegut i acceptat gràcies a les nissagues mitològiques nòrdiques.
Tanmateix, què passa amb els deus catalans que no han tingut la sort de mantenir viu el record del seu nom en altres mitologies? En aquest cas, la nostra tasca és deduir-los a partir de la nostra toponímia, de l'etimologia de la llengua catalana i de les nostres tradicions populars. El déu català que descobrim en aquest article és un d'aquests casos on la deducció hi juga un paper rellevant.
Pal és una important divinitat solar, un avatar solar, de la mitologia catalana, relacionada, com bé indica el seu nom, amb la fusta, i de manera indirecta, amb el foc. A més, com tot element solar mitològic, també relaciona amb l'home i amb el símbol masculí del fal. Ho anirem veient detalladament.
Es habitual trobar les antigues divinitats catalanes consagrant alguna població del país. I en aquest sentit, la zona dels Pirineus és especialment prolífica i és una font de coneixement inesgotable. La majoria de municipis catalans són consagrades a la protecció de les nostres divinitats, però allò que destaca a les viles del Pirineu és que, en molts casos, encara conserven el nom intacte del déu a la seva toponímia. Ho hem vist amb les viles de Tor, de Bor i de Sem, per posar alguns exemples. En aquest article ens centrarem en els pirineus d'Andorra, on hi ha un bonic municipi consagrat al déu que ara ens ocupa: la vila de Pal. Hi trobarem indicis de la seva existència i origen. Donem-hi una ullada.
El déu català Pal, protector dels pastors
Per entendre la importància del déu Pal i de la vila de Pal, cal examinar primer el simbolisme arcaic i sacramental que envolta al símbol del pal. "Pal" és un lexema català que defineix, essencialment, una peça de fusta dreta, rodona i d'una certa llargària. El nom dels deus catalans acostuma a ser un lexema monosil·làbic. Els lexemes són les mínimes unitats de significat. Ho hem vist amb altres déus, com ara Tor o Bor, i ho veurem en aquest article amb els déus Os, que tractem molts de passada, i, sobretot, amb Pal.
[Foguera amb pals al bosc, recurs habitual dels pastors per escalfar-se.]
Entrant en matèria, cal entendre primer de tot que pels antics catalans el pal era un element sagrat pel simple fet de constituir l'expressió més natural i assequible de la fusta, la matèria trobada al bosc, igual que ho és el tronc de l'arbre, que els catalans també considerem sagrat i que ha donat lloc a la figura mitològica del Tió de Nadal, tan relacionada amb el déu Pal en molts aspectes.
Allò que fa de la fusta i el pal quelcom sagrat és el foc. Els nostres avantpassats sabien que la fusta conté el foc al seu interior. Mitjançant la fricció continuada d'un pal damunt una escorça o un tronc, afegint-hi una mica de palla seca, és possible crear foc. A més, la fusta és un material combustible de primer ordre. I el foc és l'element del qual és constituïda la màxima divinitat de la mitologia catalana: el déu Sol.
Per tot plegat, els nostres antics van considerar que tant l'arbre, com el tronc, com la fusta, com les branques, com el pal, com les pinyes, com la palla o, fins-i-tot, com el carbó vegetal, pel fet de contenir al seu interior el foc, part essencial del deu solar, eren elements sagrats. Sense el foc, a més, la vida era molt més difícil. Les aportacions del foc a la vida humana són tantes que explicar-les mereixeria un article a part.
D'altra banda, el pal, a més, és un element indispensable i distintiu dels pastors, sempre amb el seu bastó de fusta. No hi ha pastor sense el seu pal. I cal tenir ben clar que la mitologia catalana, pel fet de ser la més antiga de les mitologies occidentals, és una ciència de pastors, caçadors, pescadors, recol·lectors i pagesos.
A la mitologia catalana, i a l'antigor en general, els oficis eren sagrats, eren "oficis sacers" o "sacres oficis", amb el seus rituals de "sacri-ficis" als deus que regien i protegien cadascuna de les especialitats professionals. Aquests rituals, aquestes festivitats, encara perviuen al nostre calendari modern, si bé la influència del catolicisme n'ha eliminat tota referència als sacrificis. Després veurem que l'ofici de pastor, sagrat per excel·lència, també tenia i manté encara avui el seu ritual, i esbrinarem quins sacrificis feien a l'antigor, gràcies a les cròniques antigues.
La gaiata o gaiato dels pastors, precursor del ceptre reial i del bàcul papal
Així, veiem als abats o als papes amb bàculs de pastor, als mags amb varetes màgiques i als reis amb ceptres reials, per acabar de consolidar la seva intenció d'esdevenir els nous guies espirituals o militars del poble. Amb el temps, l'objecte sagrat, el pal, passarà de tenir qualitats pràctiques a ostentar-ne de divines i, finalment, acabarà per esdevenir, en sí mateix, una divinitat solar: el déu Pal.
Als escrits en català del segle XV, en Roís de Corella ja fa esment del pal de pastor i l'anomena gaiata o gaiato. Actualment, els diccionaris defineixen la gaiata com el pal o bastó que usen els pastors, tradicionalment encorbat en la seva part superior. Un bastó aquest que a moltes llegendes del país, i a la Bíblia, ostenta poders màgics. Cerqueu la llegenda que explica el naixement del riu Ter, a Ulldeter, a causa d'un fort cop a terra, produït per la gaiata d'un pastor com a reacció airada en trencar-se el seu càntir màgic, i ho comprovareu.
D'altra banda, per una tradició que es conserva al País Valencià, deduïm que el pal o gaiato també relaciona amb les faies o falles del Pirineu. Aquestes torxes que s'encenen als cims de les muntanyes i que els joves, potser pastors als inicis, baixaven a la plana per encendre una foguera davant de l'església. Tot plegat, sembla un ritual de renovació del foc sagrat, que els antics catalans recol·lectaven als cims aprofitant els raigs celestials. En tot cas, actualment, la gaiata, al País Valencià, és un monument il·luminat que es planta als carrers de Castelló de la Plana, durant les festes de la Magdalena. I ens diuen que prové de la tradició que explica que els antics pobladors de la ciutat de Castelló baixaren de les muntanyes amb l'ajuda d'unes torxes anomenades «gaiates».
En català, el pal de pastor també duu el nom de tirapeu o tirapotes. I ens consta que els faraons egipcis ja el duien, igual que és present a les representacions d'altres deus solars mitològics catalans, com ara el déu Pa o el déu Pol o Apol, que també trobem a la mitologia grega.
[La gaiata o el gaiato, el pal dels pastors, símbol sagrat del déu Pal, de la mitologia catalana]
La gaiata o pal de pastor tradicional, en tot cas, té una forma ben curiosa. Es un bastó que acaba amb un afegit de ferro en forma de ganxo, com el coll d'un cigne o el d'una galla o gallina. Potser d'aquí li ve el nom.
La gaiata, que també podem escriure gallata o gallato, també relaciona amb els ancestrals gals o galls, els catalauni, que ja sabem que són l'origen de la cultura catalana. Per tant, el pal de pastor, amb la forma de cap de galla o cap d'oca o cap de cigne, podia ser perfectament un símbol gàl·lic dels primer catalans-occitans i l'origen de la civilització europea occidental, per haver estat l'imperi gal el més influent a l'antigor.
Els ceptres reials també són un bastó, símbol del poder i de guia, en aquest cas polític i militar, associat als reis. Tenen el seu origen en els bastons del pastors, que eren els antics líders tribals i han evolucionat fins a esdevenir una joia i símbol de la monarquia, com ara la corona. La part superior del ceptre pot portar una creu si el rei és cristià o una punxa per recordar la força de la guerra. També poden aparèixer els símbols de la dinastia o país d'on és originari el símbol, a manera de segell o escut. A l'actualitat s'utilitza a les cerimònies de coronació o similars, només a les més importants, per dotar de poder i magnificència a l'acte.
[Retrat de l'abadessa de Pedralbes, Santa Teresa de Jesús, amb el bàcul pastoral]
El mateix procés trobem amb el bàcul pastoral. és el pal o bastó que porten els bisbes. Atribueixen el seu orígen al bastó d'en Moisès i de n'Aaron, que eren els pastors o guies del seu poble, però els experts no amaguen que en realitat és el mateix pal que utilitzen els pastors, ja que els bisbes condueixen els fidels com el pastor el ramat. A Catalunya estan documentats des del segle IV. El Papa de Roma porta un bàcul acabat en creu. Es l seu símbol més important. L'ornamentació dels bàculs, tanmateix, varia segons el luxe dels materials i de l'època. Els bàculs solen estar fets de metall fi, o almenys daurat o platejat. També poden ser de fusta, encara que aquests acostumen a ser els dels abats i les abadesses, més que no pas els dels bisbes.
I com que és sabut que en mitologia els deus sempre tenen la seva contrapartida femenina, i viceversa, la homòloga del déu Pal serà la deessa lunar Pala o Palla, també autòctona i pròpia de la mitologia catalana. Aquesta deessa posteriorment es va llatinitzar amb el nom de Pallas o Pal·las i es va associar amb la deessa Atenea. Però ja sabem que la palla és un element combustible i molt adient per fer d'encenall del foc, quan es tracta de produir-lo mitjançant la tècnica de la fricció d'un pal contra una escorça o un tronc de fusta. Tanmateix, d'aquesta deessa no en parlarem ara, perquè li dedicarem un article. Tornem al déu Pal.
Veurem que a la toponímia del país ha quedat registre del déu (i de la deessa) i que en trobem indicis en algunes llegendes. A més, aquestes divinitats catalanes s'han difós abastament entre altres cultures que les han adoptades i sincretitzat a la seva mitologia.
La divinitat romana Pales prové del déu català Pal i de la deessa Pala o Palla
Per exemple, els entesos en mitologia romana ens informen que hi ha una antiga divinitat, prou desconeguda, tot sigui dit, amb el nom de Pales. Era aquesta una deïtat protectora dels pastors, dels ramats i del bestiar i, per extensió, també se la va fer responsable de la salut i la fertilitat dels animals domèstics. Es evident que aquesta Pales és una derivació del déu català Pal o de la deessa catalana Pala o Pal·la. O bé una barreja barroera de les dues.
Es un fet que el terme Pales no significa res en llatí, més enllà del nom de la deessa. En llatí s'anomena Palus al pal, no pas Pales. Aquest nom, per tant, és una llatinització del nom català.
[Relleu amb la divinitat Pales, amb el pal de pastor]
Se'n sap ben poc d'aquesta divinitat Pales. Tan és així, que els estudiosos de les fonts romanes no poden dir-nos ni tan sols si era home o dona, atès que alguns cronistes la fan mascle i d'altres la fan femella. De fet, els especialistes en cultura romana van tan desorientats amb aquesta deïtat que acaben confessant que "el terme Pales tant pot ser singular o plural en llengua llatina" i s'estranyen que fins-i-tot alguna vegada "refereixi a un parell de deïtats". Nosaltres sabem bé quina és aquesta parella de divinitats de les quals prové: Pal i Palla.
També ens indiquen els estudiosos que hi havia un festival dedicat a Pales, i ens asseguren que s'anomenava Parília, i no pas Palíria, com seria el més lògic. Sigui com sigui, es veu que la celebració tenia lloc el 21 d'abril. I, si ens fixem, coincideix altra vegada amb la celebració a Catalunya de l'inici de la vida professional dels pastors, especialment dels pastors del Pirineu, que per aquestes dates organitzen la "Diada del Tondre", quan el bestiar llanut és esquilat, i que marca el començament del seu calendari anual.
Antigament, en tondre les ovelles, es devia creure que se les purificava. I, efectivament, ens expliquen els cronistes que a les Parília, tant les ovelles com els pastors es purificaven en un ritual popular amb foc, com no podia ser d'altra manera, tractant-se del déu Pal solar.
L'objectiu d'aquests rituals de les Parília, a part de la purificació, també era demanar a la divinitat protecció davant els llops i les feres, davant les inclemències climatològiques i encert i destresa a l'hora de triar els camins. En aquest dia, com hem dit, els assistents es purificaven amb perfums barrejats amb sang de cavall, amb cendres d'un nadó vedell cremat tot just néixer i amb pals de faves. Foc, pals i faves (símbol fàlic).
[Pastors catalans, amb barretina, esmorzant davant la cabana]
Al matí, els pastors començaven a purificar les ovelles, les eines, com ara el bastó, i les cabanes, ruixant-les amb una barreja d'aigua calenta, sofre, sabina, olivera, pi, llorer i romaní. El fum del preparat acabarà omplint el corral i elevant-se als cels, llar de tots els déus astrals. Després d'aquesta cerimònia es tributava a la divinitat un sacrifici fet amb llet cuita i mill, i després continuava la celebració de la festa. Durant la tarda, els pastors saltaven damunt les fogueres de palla, fenc i pals. Els pastors encenien grans fogueres de palla i pals i hi saltaven pel damunt. Fixem-nos en la combustió necessària de la palla i els pals de fusta en honor a la divinitat. Aquestes cerimònies eren acompanyades de música amb instruments i tambors.
El fet que aquestes tradicions hagin perdurat als llibres en llatí i hagin desaparegut dels catalans només indica el nivell de destrucció i adulteració documental que ha patit el nostre país a mans dels censors, probablement en diverses onades al llarg dels segles.
[El déu pastor Pusham, dels hindús, amb el seu pal o bastó.]
No només els romans van estar influïts pel déu Pal. Als Vedes de la Índia també trobem indicis d'aquest déu català dels pastors en la figura de Pushan o Pūṣan, mot que bé podria ser una corrupció del mot català "Pal Sant". Sigui com sigui, aquesta també és una deïtat solar i el seu testimoni ens srveix per reconstruir l'antiga divinitat original pirinenca.
Pushan és el déu de la trobada, dels matrimonis, però també, com pertoca a un déu dels pastors, és el protector dels viatges, dels camins, a més del bestiar i de la seva alimentació. Pushan és un guia de les ànimes, atès que les dirigeix en el seu viatge a l'altre món. A més, protegeix els viatgers dels bandits i de les bèsties salvatges i als homes de ser explotats per altres homes. És, en aquest darrer aspecte, també un jutge i un "déu bo"..
[Els deus Pàlics de Sicília, amb un pal a la mà, en un gravat de Theodor de Bry del 1615.]
Més a prop nostre, a l'illa de Sicília, encara es preserva la memòria dels déus Pàlics, representats com dos germans bessons, cadascun amb un pal a la mà, i que feien les funcions de jutges divins. A Palagònia, vila siciliana consagrada al déu Pal, hi havia un altar dedicat als germans, on la gent podia sotmetre's a si mateixa o altres persones a una prova de fiabilitat mitjançant el judici diví. Superar-la significava que es podia confiar en un jurament. Recordem que la influència i presència dels catalans a l'illa va iniciar-se amb Pere el Gran i va perdurar fins el 1714. Per això no ens ha d'estranyar trobar-hi deus tan similars als nostres.
Perquè els catalans beneïm un pal o palmó el Diumenge de Rams?
Just per aquestes dates en que se celebraven les Parília, i pel temps en que avui encara se celebra la Diada del Toldre, i no per casualitat, als Països Catalans també té lloc una celebració molt popular en la qual es consagren i beneeixen uns pals sagrats, que la litúrgia mitològica cristiana ha transformat en palmes i palmons. Es tracta de la coneguda celebració del Diumenge de Rams de Setmana Santa.
[Branques d'olivera i palmons preparats per ser beneit, un Diumenge de Rams de fa molts anys]
Es lògic que durant aquestes dates, essent el dia de la purificació dels pastors, es dugués a terme la benedicció dels pals de pastor, bàculs o bastons. Vet aquí l'origen de la celebració del Diumenge de Rams, quan beneïm els palmons, en una cerimònia que, tal i com l'explica la Bíblia, no té massa sentit.
A la Bíblia no s'entén massa perquè la gent rep a Jesús amb branques i palmons. Tampoc s'entén que després els facin beneir o que els conservin tot l'any com un amulet sagrat. El relat de La Bíblia explica que Jesús fou rebut per la gent de Jerusalem amb palmes, però també amb branques de llorer i d'olivera, per donar-li la benvinguda. Es a dir, van rebre Jesús amb pals de tota mena. Tanmateix, a Catalunya, i imaginem que també a Palestina, país consagrat al déu Pal, com indica el seu nom, quan es rep amb pals algú, no és precisament per donar-li la benvinguda. Tot plegat no acaba d'encaixar.
[Jesús, en la seva faceta de bon pastor, representat amb el pal o bastó]
Es el que passa quan es pren d'una divinitat un aspecte ritual per vincular-la a una altra. Aquest element acabarà perdent el sentit en el nou relat. I és evident que així va succeir amb la celebració cristiana dels palmons.
Els sacerdots cristians devien prohibir la festa pastoral original catalana, la consagració del pal del pastor al déu Pal, i per evitar les protestes de la gent, que mai accepta de bon grat la censura, la van sincretitzar, aprofitant o creant l'episodi de la rebuda amb palmons de Jesús a Jerusalem. Tanmateix, els censors no es van esforçar massa a proveir d'un significat prou convincent la benedicció dels palmons.
Que el protagonista del ritual és el pal, és indiscutible. Al principi de la missa del diumenge de Rams es fa una processó en què es beneeixen les palmes, els palmons i els rams de llorer. En algunes llars encara és tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la-hi tot l'any, perquè hom creu que dona protecció i bona sort. El pal és el que protegeix i dona bona sort, en relació directa amb el déu Pal.
Efectivament, en acabat el ritual, els pals i palmons sovint es conserven durant tot l'any, com a protecció sagrada, per acabar cremant-los quan es deterioren. El Dimecres de Cendra, primer dia de la quaresma, els fidels s'assenyalen amb les cendres sagrades, en un acte de purificació, tal i com es feia amb les cendres dels rituals de la Parília, dedicada al déu Pal, per part dels pastors.
Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que el Diumenge de Rams, els catalans seguim beneint un pal, peti qui peti, malgrat que ja no sabem ni tan sols perquè ho fem. Almenys fins ara.
El Bon Pastor cristià, és una derivació del déu Pal
De fet, la figura cristiana del Bon Pastor, que fa de Jesús el conductor de les ànimes, el guia del ramat cristià, és àmpliament coneguda i ben estudiada. Les al·lusions que els textos bíblics fan a la figura del bon pastor, sempre apel·lant a la seva saviesa, responsabilitat, valentia, fermesa i capacitat de mestratge de les ànimes, són nombroses.
[Una imatge primitiva del Bon Pastor cristià, amb el seu bastó indispensable]
A Jesús, igual que a Moisés, en la seva faceta de guia i pastor protector del ramat de les ànimes, se'l representa abastament, sempre amb el pal a la mà. Igualment, la figura mitològica de Sant Cristòfol, creuant les aigües del riu de la vida i de la mort amb el nen a coll-i-be (mai més ben dit), que tant ens recorda a la del Bon Pastor amb l'anyell a coll-i-be, sempre porta un pal o bastó de pastor, com a bon guia que és.
I en aquest sentit, no seria estrany que el nom de Cristo-bal, que els experts relacionen amb el déu Baal, no fos més que una deformació del nom Cristo-Pal o Cresto-Pal. Es fàcil confondre el so o itercanviar d'una P pel d'una B. Al cap i a la fi, el Crist mor penjat d'un pal, en forma de creu o arbre, en una perfecta simbiosi entre el personatge humanitzat i l'objecte sagrat. A més de tota la simbologia mitològica solar que comporta la representació de la creu, amb el rerefons de l'arbre universal i la fusta sagrada, ben evidents.
[Sant Cristòfol o Cristobal, potser Sant Cristo-Pal, amb el palmó o pal i el nen a coll-i-be]
Potser per aquest motiu simbòlic, tan sacramental, la figura catalana d'en Cristòfol Colom i el seu viatge de descobridor cristià de les noves terres de l'altra banda de l'oceà, talment com els pastors que guien al seu ramat i com Sant Cristo-Pal creuant el riu, podria haver escollit la vila de Pals, a l'Empordà, com a port de sortida, i la vila de Palos, a l'Andalusia, com a punt d'avituallament, per una qüestió profundament religiosa. La vida de l'almirall és plena d'elements simbòlics i mitològics de primer ordre.
[La vila de Pals, a l'Empordà, també consagrada al déu català Pal]
En definitiva, el simbolisme del pastor i del seu pal és tan divers i variat, també en la seva vessant sexual, que podríem escriure un llibre recollint tot el que representa a totes i cadascuna de les mitologies i cultures del món, i encara faríem curt.
Igualment, en un altre article, parlarem de la deessa lunar catalana Pala o Palla i veurem com se l'ha sincretitzat, de la mateixa manera que s'ha fet amb Pal, el Bon pastor i Jesús, amb la figura cristiana de la Pastora Divina, relacionada, al seu torn, amb la lunar Maria, la Mare de Déu. I també amb la deessa clàssica Pal·las o Pallas, vinculada a Atenea.
La vila andorrana de Pal, consagrada al déu del mateix nom.
Com acostuma a passar, ja ho hem vist en altres articles, els deus catalans són consagrats en una colla de viles dels Països Catalans i de l'Occitània i, fins-i-tot, sovint molt més enllà, als territoris que la nostra corona va conquerir i poblar arreu del planeta. També la toponímia dels accidents geogràfics recull el nom de les divinitats a casa nostra. Més endavant farem un recull, sempre ampliable, de les viles i la toponímia consagrades a aquest important déu Pal.
La vila és escalonada i de cara el migdia, situada a la vora del riu de Pal, que neix a l’alt de la Capa i acaba formant, a Erts, juntament amb el riu d’Arinsal, el riu d’Erts. La vila de Pal és dominada per l’església parroquial de Sant Climent, romànica, del segle XI dC, amb un campanar de planta rectangular decorat amb finestres geminades.
Toponímia relacionada amb el déu Pal als Països Catalans :
· Pal (Andorra)
· Pals (Catalunya)
· Palma de Mallorca (Mallorca)
· Coll de Pal (Bagà, Catalunya)
· Pallejà (Catalunya)
· Palma de Cervelló (Catalunya)
· Palma d’Ebre (Catalunya)
· Palol de Revardit (Catalunya)
· Palmera (Pais Valencià)
· Palma de Gandia (Pais Valencià)
· Palerm (Sicília)
· Les comarques del Pallars (Pallars Jussà i Pallars Sobirà) tant poden relacionar amb la deessa Pal·la, com amb el déu Pal. El Pallars Sobirà neix ven aprop de la vila andorrana de Pal.
Sense cap mena de dubte, ja ho hem dit anteriorment, la divinitat a la qual es devia consagrar la vila andorrana de Pal devia ser el déu solar Pal. El municipi conserva el nom intacte del déu dels pastors. Potser alguna llegenda antiga recollia el naixement del déu en aquesta vila pirinenca o indicava de l'existència d'algun temple dedicat a la divinitat. No l'hem trobada, tot i que us compartim una llegenda que ens parla d'un personatge fort i poderós anomenat Pal.
"La llegenda dels forçuts de Pal i d'Os" ens parla de dues viles i de dos déus pirinencs.
Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica i coneguda llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirinenca i amb el protagonisme de dos forçuts o gegants que, com acostuma a passar, en realitat amaguen la identitat de dos deus ben catalans. Gràcies a la memòria popular, el seu record ha pogut sobreviure a la censura fins els nostres dies, en forma d'una innocent rondalla. Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya.
La llegenda ens explica que a l'indret conegut com a Coma de Setúria hi ha un magnífic pasturatge, situat entre els pobles de Pal i d’Os (en referència a l'actual Os de Civís), que era l'enveja de tots els pastors.
Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os.
Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor.
Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.
Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.
La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.
Fins aquí, la llegenda. Si l'analitzem veurem fàcilment que el que fan els pastors dels dos pobles és apel·lar, per resoldre el seu conflicte, als dos déus de la zona, el déu de Pal i el déu d'Os. Com que la censura catòlica inquisitorial va prohibir els llibres o qualsevol expressió cultural que fes esment de les divinitats mitològiques autòctones del país, el poble se les va empescar per fer passar els déus per herois, gegants o forçuts i superar la prohibició. Els gegants, en mitologia, acostumen a fer referència als deus astrals. Com que els astres són molt alts, en aquest cas el sol, es representa al déu solar com un gegant.
La llegenda ens explica que a l'indret conegut com a Coma de Setúria hi ha un magnífic pasturatge, situat entre els pobles de Pal i d’Os (en referència a l'actual Os de Civís), que era l'enveja de tots els pastors.
[La Coma de Setúria, entre Os i Pal, motiu de desig dels pastors del Pirineu.]
Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor.
Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.
Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.
La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.
Fins aquí, la llegenda. Si l'analitzem veurem fàcilment que el que fan els pastors dels dos pobles és apel·lar, per resoldre el seu conflicte, als dos déus de la zona, el déu de Pal i el déu d'Os. Com que la censura catòlica inquisitorial va prohibir els llibres o qualsevol expressió cultural que fes esment de les divinitats mitològiques autòctones del país, el poble se les va empescar per fer passar els déus per herois, gegants o forçuts i superar la prohibició. Els gegants, en mitologia, acostumen a fer referència als deus astrals. Com que els astres són molt alts, en aquest cas el sol, es representa al déu solar com un gegant.
Abans hem parlat de la divinitat Pales de la mitologia romana. Però resulta que a la mitologia grega ens trobem amb el mateix personatge mitològic, ara anomenat Palas i que, aquí sí, ja només figura com a déu masculí i, per tant solar. A més, se'ns diu que Palas és un déu gegant, relacionant d'aquesta manera amb el forçut de la llegenda catalana.
A la mitologia grega, Pallas (παλλάς / Pallás) és un dels gegants primaris, fills de la deessa lunar Gea, nascut de la sang que va caure quan Uranus, el déu celestial solar, va ser castrat pel seu fill, Cronos. Segons l'Apolodoro mitògraf, durant la Gigantomàquia, després de la batalla còsmica dels gegants amb els déus olímpics, Palas va ser escorxat per Athena, que va fer servir la seva pell com a escut. D'acord a un Fragment d'una obra no identificada d'Epicarm (c 540 i c. 450 aC), Atenea, després d'haver utilitzat la seva pell per al seu escut, va prendre el seu nom del gegant Palas.
Els experts associen el déu grec Palas a Atenea per aquest motiu, tot i que admeten que és una raó molt fosca. I realment ho és. En un altre article, nosaltres veurem que, en realitat, la deessa lunar Pala o Palla és el femení del déu solar Pal, i és per aquest motiu que estan associats els dos déus. I també comprovarem que Atenea, deessa lunar, relaciona en el seu epítet amb la deessa lunar Palla o Pala, no pas amb el gegant solar gegant Pal.
Tornant a la llegenda catalana, el fet que el forçut d'Os fos robust, gran i gras com un os (segurament també devia ser pelut), ja ens dona una idea de la fesonomia d'aquesta important divinitat catalana a la qual es fan rituals, encara avui, per tot el Pirineu i a tota la peninsula ibèrica, amb homes vestits amb peludes pells d'Os. Estem parlant de deus totèmics, els més antics de tots, que arrelen el seu orígen en els temps neolítics (o més aviat noelítics), talment com ho fa també la llengua catalana que els dona nom.
Per la seva banda, el deu Pal havia de ser, per força fort i prim, esvelt com ho és un pal de bona fusta. Són descripcions que ens donen una idea de com devia ser la representació del déu als possibles temples que devien tenir a les nostres contrades, avui ja desapareguts en gran part.
Per tant, tenim, gràcies a aquesta popular llegenda andorrana, un registre de l'existència dels deus de la mitologia catalana i andorrana Pal i Os, ancestrals i bells, en aquestes dues poblacions pirinenques, i que donen sentit a tantes coses, com passa amb tot allò que afecta a la civilització originària més influent de l'Europa Occidental .
Per la seva banda, el deu Pal havia de ser, per força fort i prim, esvelt com ho és un pal de bona fusta. Són descripcions que ens donen una idea de com devia ser la representació del déu als possibles temples que devien tenir a les nostres contrades, avui ja desapareguts en gran part.
Per tant, tenim, gràcies a aquesta popular llegenda andorrana, un registre de l'existència dels deus de la mitologia catalana i andorrana Pal i Os, ancestrals i bells, en aquestes dues poblacions pirinenques, i que donen sentit a tantes coses, com passa amb tot allò que afecta a la civilització originària més influent de l'Europa Occidental .
Toponímia relacionada amb el déu Pal als Països Catalans :
· Pal (Andorra)
· Pals (Catalunya)
· Palma de Mallorca (Mallorca)
· Coll de Pal (Bagà, Catalunya)
· Pallejà (Catalunya)
· Palma de Cervelló (Catalunya)
· Palma d’Ebre (Catalunya)
· Palol de Revardit (Catalunya)
· Palmera (Pais Valencià)
· Palma de Gandia (Pais Valencià)
· Palerm (Sicília)
· Les comarques del Pallars (Pallars Jussà i Pallars Sobirà) tant poden relacionar amb la deessa Pal·la, com amb el déu Pal. El Pallars Sobirà neix ven aprop de la vila andorrana de Pal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada