La referència principal prové del geògraf grec Estrabó (Geografia, III, 4, 6), escrit al segle I aC sense haver visitat personalment la península. Descriu tres petits establiments masaliotes (de Massàlia/Marsella) entre el Sucró (Xúquer) i Cartago Nova. El més important és Hemeroskopeion (“atalaia diürna” o “torre de vigia”), que “té al seu penyal un temple dedicat a Àrtemis molt cèlebre”. Sertori el va utilitzar com a base naval perquè era fort, adequat per a la pirateria i visible de lluny des del mar. Afegeix: “Es diu Dianion, és a dir, Artemision”. A prop hi ha mines de ferro riques, les illes Planesia i Plumbaria, i una llacuna interior de 400 estadis de perímetre.
[Imatge superior: Castell de Dènia, al País Valencià, i nucli antic de la població.]
Les aportacions d'en Marc Antoni Palau i Roque Chabàs
«Creció el templo [de Diana] en devoción y grandeza de tal manera, que poco a poco fueron comunicando su nombre a la Ciudad que se llamaba Hemeroscopio, y de allí adelante empezó también a llenarse Artemis, y luego Artemision. Y este nombre con el de Hemeroscopio le duró hasta que los romanos empezaron a entrar en España. Y como poco a poco fueron haciéndose señores de ella; fueron también introduciendo la lengua latina, y así trocaron el nombre de Artemis en el de Diana y el de Artemision en el de Dianium. Y acordándose que antes también se llamó en griego Hemeroscopion, que es atalaya de día; también ellos la llamaron Specula diurna. Y como llegase después esta ciudad a ser tan principal y numerosa; que la escogió a Quinto Sertorio por plaza de armas y atalaya suya, para descubrir las Armadas romanas, donde tuvo algunos años su Palacio y corte, vino a llamarse con los demás nombres, Specula Sertorii y Atalaya de Sertorio. Aunque el nombre más ordinario, y común después de la entrada de los romanos fue el de Dianium, por el templo de su diosa Diana: y de este nombre latino sacaron los Godos, y Españoles el de Denia, y este fue su nombre siempre, así en tiempo de los dichos Godos, como en tiempo que España fue de moros, sin haberse alterado jamás desde entonces hasta hoy.»
Els punts principals que exposa són que Dénia correspon a l’Hemeroskopeion d’Estrabó (la colònia massaliota amb el santuari d’Àrtemis efèsia) i al posterior Dianium romà. Veu clar que el nom de la ciutat deriva del culte a Diana (l’Àrtemis grega). El temple va ser tan important que va acabar donant nom a l’assentament. A més, situa el temple principal a la part baixa del promontori, a la zona de l’Hort de Morand (a la falda nord del castell), on s’havien trobat nombroses restes romanes. Això coincideix amb el que deia Palau. (Alguns autors posteriors van discutir si n’hi havia un altre al cim del castell.)
Chabás va publicar làmines amb objectes arqueològics romans trobats principalment a l’Hort de Morand i a d’altres punts de Dénia entre els quals destaca, especialment, una cap de marbre de la deessa Diana (que ell considera d’estil grec) trobada a la heretat de Tomás Mulet, a la partida del Pont Sec. Aquesta peça va desaparèixer durant molts anys i va ser recuperada per l’Ajuntament de Dénia el 2003.
El que diu exactament Estrabó a la seva "Geografia", III, 4, 6:
Text original en grec:
«Μεταξὺ μὲν οὖν τοῦ Σούκρωνος καὶ τῆς Καρχηδόνος τρία πολίχνια Μασσαλιωτῶν εἰσιν οὐ πολὺ ἄπωθεν τοῦ ποταμοῦ· τούτων δ᾽ ἐστὶ γνωριμώτατον τὸ Ἡμεροσκοπεῖον, ἔχον ἐπὶ τῇ ἄκρᾳ τῆς Ἐφεσίας Ἀρτέμιδος ἱερὸν σφόδρα τιμώμενον͵ ᾧ ἐχρήσατο Σερτώριος ὁρμητηρίῳ κατὰ θάλατταν· ἐρυμνὸν γάρ ἐστι καὶ λῃστρικόν͵ κάτοπτον δὲ ἐκ πολλοῦ τοῖς προσπλέουσι͵ καλεῖται δὲ Διάνιον͵ οἷον Ἀρτεμίσιον͵ ἔχον σιδηρεῖα εὐφυῆ πλησίον καὶ νησίδια Πλανησίαν καὶ Πλουμβαρίαν καὶ λιμνοθάλατταν ὑπερκειμένην͵ ἔχουσαν ἐν κύκλῳ σταδίους τετρακοσίους.»
Traducció:
«Entre el riu Sucro [Xúquer] i Cartago [Nova] hi ha tres viles dels massaliotes, no gaire lluny del riu. La més coneguda és Hemeroscopèon, que al capdamunt hi té un santuari molt venerat dedicat a Àrtemis efèsia i que Sertori va fer servir de base marítima, ja que està molt ben fortificada, la sovintegen els pirates i per mar és visible de molt lluny. També rep el nom de Diànion (és a dir, Artemísion) i a prop es troben bones mines de ferro, dues petites illes dites Planèsia i Plumbària, i un estuari d’un perímetre de quatre-cents estadis.»
Aquest és el passatge clau que ha portat a situar tradicionalment Hemeroskopeion a Dénia (identificant-la amb el posterior Dianium). La descripció va associar els termes Hemeroskopeion amb Dianium i el temple amb la deessa. Plini el Vell també menciona Dianium. El nom Dianium (i el gentilici Dianenses) és el que va prevaldre en època romana i va evolucionar a Dénia (passant per formes com Dania o Dāniya en àrab).
Diana/Àrtemis aquí és sobretot l’Àrtemis Efèsia, deessa tutelar dels massaliotes, vinculada a la protecció dels boscos, la fertilitat, la natura i, en contextos costaners, possiblement a la pesca (almadraves de tonyina). No era només la caçadora verge amb arc i cérvol, sinó una divinitat amb facetes més àmplies d’origen oriental (vinculada a Astarté/Tanit fenícia). El nom Dianium reflecteix la devoció a aquesta deessa.
Diana/Àrtemis aquí és sobretot l’Àrtemis Efèsia, deessa tutelar dels massaliotes, vinculada a la protecció dels boscos, la fertilitat, la natura i, en contextos costaners, possiblement a la pesca (almadraves de tonyina). No era només la caçadora verge amb arc i cérvol, sinó una divinitat amb facetes més àmplies d’origen oriental (vinculada a Astarté/Tanit fenícia). El nom Dianium reflecteix la devoció a aquesta deessa.
[Entrada al port de Dénia, vila del País Valencià antigament consagrada a la deessa Diana.]
Les aportacions d'en Marc Antoni Palau i Roque Chabàs
Tradicions posteriors (com la del dominic local Marc Antoni Palau al seu llibre titulat "Diana Desenterrada" (1643) expliquen que el temple va créixer en devoció i va acabar donant nom a la ciutat, que havia estat Hemeroskopeion/Artemision i després Dianium. Palau i autors posteriors com Roque Chabàs van enriquir la llegenda amb detalls sobre Sertori i la seva cérvola blanca (animal sagrat de Diana), que suposadament li transmetia consells divins.
Marc Antoni Palau i Casanova (Dénia, 1543 — 1645) fou un erudit i apologista, doctor en teologia, degà de la catedral d’Oriola i vicari general, a més de tres vegades rector de la universitat. Deixà inèdita la seva obra més important (~1643), titulada "Diana desenterrada. Antiguas memorias y breve recopilación de los más notables sucesos de la ciudad de Denia, desde su antiquísima fundación hasta el estado presente", recopilació que arriba fins el 1642, on mostra un concepte modern de l’arqueologia i l’epigrafia. Aquesta és la citació exacta que es troba a la seva obra (manuscrita el 1643, amb còpies posteriors):
Marc Antoni Palau i Casanova (Dénia, 1543 — 1645) fou un erudit i apologista, doctor en teologia, degà de la catedral d’Oriola i vicari general, a més de tres vegades rector de la universitat. Deixà inèdita la seva obra més important (~1643), titulada "Diana desenterrada. Antiguas memorias y breve recopilación de los más notables sucesos de la ciudad de Denia, desde su antiquísima fundación hasta el estado presente", recopilació que arriba fins el 1642, on mostra un concepte modern de l’arqueologia i l’epigrafia. Aquesta és la citació exacta que es troba a la seva obra (manuscrita el 1643, amb còpies posteriors):
Palau és el primer historiador local que sistematitza tota aquesta tradició etimològica i llegendària. Tanmateix, els estudis moderns matisen alguns aspectes de la seva investigació. Així, el professor Francisco Javier Fernández Nieto i altres consideren que Hemeroskopeion no era necessàriament una colònia permanent grega, sinó un punt de vigia estacional per a la pesca de tonyina (amb influència fenícia prèvia i sacrificis a deesses de la fertilitat/natura).
A més, no hi ha restes arqueològiques gregues clares a Dénia que confirmin una fundació massaliota estable. La ciutat romana republicana (Dianium) es localitza al barri de Baix la Mar (zona del solar del Gel / prolongació del carrer Temple de Sant Telm, actual pàrquing), prop d’Els Magazinos, amb estructures de mercat (macellum) i magatzems. Amb August (cap al 10 aC) esdevé municipium i el centre es desplaça cap a l’Hort de Morand, amb monumentalització i port important (horrea/magatzems portuaris ben documentats).
Pel que fa a en Roque Chabás (Roc Chabàs Lloréns, 1844-1912) va ser el gran historiador dianenc del segle XIX. La seua obra principal sobre la ciutat és "Historia de la ciudad de Denia" (publicada en dos volums entre 1874 i 1876), que continua sent un referent. Què diu exactament sobre Dénia i, especialment, sobre els orígens i Diana? Chabás accepta plenament la identificació tradicional de Dénia amb l’antiga Dianium / Hemeroskopeion i defensa l’existència del temple de Diana com a origen del nom de la ciutat. Resumeix i amplia les idees de Marc Antoni Palau (Diana Desenterrada, 1643) i les fonts clàssiques (especialment Estrabó).
Els punts principals que exposa són que Dénia correspon a l’Hemeroskopeion d’Estrabó (la colònia massaliota amb el santuari d’Àrtemis efèsia) i al posterior Dianium romà. Veu clar que el nom de la ciutat deriva del culte a Diana (l’Àrtemis grega). El temple va ser tan important que va acabar donant nom a l’assentament. A més, situa el temple principal a la part baixa del promontori, a la zona de l’Hort de Morand (a la falda nord del castell), on s’havien trobat nombroses restes romanes. Això coincideix amb el que deia Palau. (Alguns autors posteriors van discutir si n’hi havia un altre al cim del castell.)
Chabás va publicar làmines amb objectes arqueològics romans trobats principalment a l’Hort de Morand i a d’altres punts de Dénia entre els quals destaca, especialment, una cap de marbre de la deessa Diana (que ell considera d’estil grec) trobada a la heretat de Tomás Mulet, a la partida del Pont Sec. Aquesta peça va desaparèixer durant molts anys i va ser recuperada per l’Ajuntament de Dénia el 2003.
En altres escrits seus (per exemple a la revista El Archivo) ens parla dels templis de Diana a les costes valencianes i afirma que el de Dénia va ser fundat pels foceus/jonis, que el van anomenar Artemision i que després els llatins van convertir en Dianium. Chabás fou, per tant, el primer historiador modern que va sistematitzar amb pretensions científiques per a l’època la història de Dénia des dels orígens romans, basant-se tant en les fonts literàries clàssiques com en els vestigis arqueològics que ell mateix va documentar i il·lustrar.
En resum, Roque Chabás va reforçar i difondre la tradició que Dénia és l’antiga ciutat de Diana, amb un temple famós que va donar origen al seu nom, i va aportar les primeres imatges i descripcions serioses dels materials arqueològics que suposadament ho confirmaven.
· En zones elevades o costaneres properes.
Es celebrava als idus d’agost (el 13 d’agost era el dia central, tot i que la festa s’estenia del 13 al 15). En zones rurals a vegades se sincronitzava amb la lluna plena d’agost. Coincideix amb la data tradicional de fundació d’Aricia i amb la dedicació del temple de Diana a l’Aventí de Roma (atribuïda al rei Servi Tul·li).
El Llac Nemi, situat dins d’un antic cràter volcànic i envoltat de boscos, era anomenat Speculum Dianae (Mirall de Diana) pels poetes antics perquè reflectia la lluna. Allí s’aixecava el gran santuari de Diana Nemorensis (Diana del Bosc), un dels centres de culte més importants del Laci. El santuari era compartit per les ciutats de la Lliga Llatina i tenia un caràcter polític i religiós especial.
Les fonts antigues (especialment Ovidi als Fasti, Estaci a les Silves, Plutarc i altres) descriuen una festa molt viva i popular, amb una processó de torxes. Les dones, principalment, baixaven de Roma i dels pobles propers amb torxes i espelmes enceses, formant llargues processons nocturnes al voltant del llac. El llac brillava amb el reflex de centenars de llums. Abans de la processó, les dones es rentaven els cabells i se’ls adornaven amb flors i guirlandes. En aquesta mena de rituals lunars es feien ofrenes de
Cintes o fils amb pregàries i desitjos lligats als arbres o tanques del santuari. També de fruits, especialment pomes, pastissos i panets.
Petites estatuetes d’argila o de pa en forma de parts del cos que es volien guarir, o figures de la mare lunar amb el fill solar també hi apareixien. Diana era la deessa mare lunar, protectora del part. També hi havia petites escultures de cèrvoles, animal vinculat a la cacera i al mite de Diana, i de gossos. Com a animals sagrats de Diana, deessa de la caça, els gossos eren adornats amb collars de flors. Estava prohibit caçar durant tota la festa.
El santuari de Nemi era famós pel seu sacerdot especial, el Rex Nemorensis (“Rei de Nemi o Rei del Bosc”). Segons la tradició (recollida per Estrabó, Pausànies i Servi), el càrrec només el podia obtenir un esclau fugitiu que hagués aconseguit tallar una branca d’un arbre sagrat i després matar en combat singular l’anterior rex. Aquesta llegenda va inspirar la famosa obra "La braca daurada", del mitòleg James Frazer.
La Nemoralia ha estat relacionada amb la festa de l’Assumpció de Maria (15 d’agost). Molts estudiosos consideren que l’Església va assimilar i cristianitzar aquesta festa pagana tan popular, especialment a la zona de Roma i el Laci. El 13 d’agost també coincideix amb la festa de sant Hipòlit (nom vinculat al mite d’Hipòlit/Virbi, protegit per Diana).
Ovidi, a la seva obra "Fasti" 3.259-275, descriu el llac, les cintes penjades, les dones amb torxes i guirlandes. Estaci, a la seva obra "Silves" 3.1.52-60 ens parla del bosc d’Aricia, ple de fum de torxes, dels gossos coronats i de la prohibició de caçar (“tota la península itàlica celebrava els Idus Hecateans”). Plutarc, a les seves "Qüestions romanes" menciona el rentat dels cabells i el caràcter festiu per a les dones i esclaus. Altres al·lusions a aquestes celebracions les trobem en l'obra de Marcial, Festus, etc.
En resum, Roque Chabás va reforçar i difondre la tradició que Dénia és l’antiga ciutat de Diana, amb un temple famós que va donar origen al seu nom, i va aportar les primeres imatges i descripcions serioses dels materials arqueològics que suposadament ho confirmaven.
[Diana, la caçadora, deessa protectora de la vila de Dénia.]
El temple: llegenda, localització possible i realitat arqueològica
Hi ha una llegenda/tradició local molt arrelada a Dénia, fonamentada en la descripció d'Estrabó: la del temple de Diana (o Àrtemis) i l’origen grec de la ciutat. Diu, en essència, que abans dels romans hi havia un assentament de colons grecs (massaliotes) anomenat Hemeroskopeion (“atalaya de dia” o “lloc de guàrdia”), que tenia un temple important dedicat a Àrtemis efèsia (després assimilada a Diana). Aquest temple hauria donat el nom a la ciutat (Dianium → Dénia), i la gent espera encara que les excavacions en treuen a la llum les restes. Es vincula també amb Sertori (que hi hauria tingut base i una cérvola blanca consagrada a Diana que li “parlava”) i amb el caràcter de vigilància/pesca (atalaya per als bancs de tonyina).
Actualment la historiografia i l’arqueologia consideren que l’origen grec com a colònia és una confusió o llegenda (no hi ha restes arqueològiques gregues clares; Dianium és romana del segle I aC, vinculada a Sertori), i alguns autors interpretaven Hemeroskopeion més com a atalaya de pesca (thynnoskopeion) que com una ciutat. Tot i així, la llegenda del temple perdut de Diana continua viva entre la població.No s’ha trobat cap resta arquitectònica d’un temple dedicat a Diana/Àrtemis a Dénia.
L’arqueologia urbana intensiva de dècades (Josep Antoni Gisbert i altres) ha documentat abundant material romà (ceràmica, àmfores, el Mercuri de bronze, etc.), però cap estructura sagrada identificable com a fanum o temple de la deessa. Materials relacionats amb Diana són escassos i fragmentaris (una terracota del segle I dC de l’Hort de Morand; un cap de marbre recuperat el 2003 pel Museu Arqueològic, descrit al segle XIX per Chabàs).
La catedràtica Ana María Vázquez Hoys (especialista en Diana a Hispània) ha qualificat l’existència del temple a Dénia de “mite, una invenció de les fonts antigues”, basant-se en la manca de proves arqueològiques i en anàlisis crítiques de les fonts. Estrabó podia haver confós o idealitzat informacions de segona mà.
Localitzacions proposades tradicionalment:
La catedràtica Ana María Vázquez Hoys (especialista en Diana a Hispània) ha qualificat l’existència del temple a Dénia de “mite, una invenció de les fonts antigues”, basant-se en la manca de proves arqueològiques i en anàlisis crítiques de les fonts. Estrabó podia haver confós o idealitzat informacions de segona mà.
Localitzacions proposades tradicionalment:
· Al penyal o promontori del castell de Dénia (el “penyís” d’Estrabó), per la seva visibilitat i fortificació.
· En zones elevades o costaneres properes.
· Alguns autors antics i moderns han situat Hemeroskopeion al Penyal d’Ifac (Calp), més visible com a atalaia, amb restes d’ocupació antiga, tot i que Dénia conserva el nom Dianium.
· La tradició local ha mantingut viva l’esperança de trobar el temple en cada excavació, convertint-lo en símbol identitari. El santuari de referència real d’Àrtemis Efèsia dels massaliotes era a Massàlia mateixa.
· La tradició local ha mantingut viva l’esperança de trobar el temple en cada excavació, convertint-lo en símbol identitari. El santuari de referència real d’Àrtemis Efèsia dels massaliotes era a Massàlia mateixa.
[Imatge de l'església de la Mare de Déu de l’Assumpció de Dénia.]
La Nemoralia o el culte a Diana i la festa de la Mare de Déu de l’Assumpció de Dénia
El culte a Diana/Àrtemis s’emmarca en una evolució de devocions a deesses de la natura, fertilitat i protecció (Astarté → Àrtemis → Diana). Sertori (82-72 aC) va reforçar el lloc com a base estratègica. En època imperial, Dianium va ser un port comercial important. Amb el cristianisme, el 15 d’agost (festa de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona de Dénia) coincideix amb les Nemoralia o idus de Diana (festes amb torxes), un possible exemple de sincretisme.
La Nemoralia (o Idus de Diana / Festival de les Torxes / Idus Hecateans) és una de les festes més antigues i significatives dedicades a la deessa Diana a l’antiga Roma, situada al llac Nemi. Es celebrava principalment els idus d’agost (13-15 d’agost) i està profundament lligada al santuari de Diana Nemorensis al llac Nemi (prop d’Aricia, uns 25 km al sud-est de Roma). L’origen és probablement pre-romà (segle VI aC o anterior), associat al culte llatí de Diana al bosc sagrat (nemus) del llac Nemi. El nom “Nemoralia” deriva justament d’aquest Nemi, tot i que alguns experts el fan deriva de bosc.
El culte a Diana/Àrtemis s’emmarca en una evolució de devocions a deesses de la natura, fertilitat i protecció (Astarté → Àrtemis → Diana). Sertori (82-72 aC) va reforçar el lloc com a base estratègica. En època imperial, Dianium va ser un port comercial important. Amb el cristianisme, el 15 d’agost (festa de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona de Dénia) coincideix amb les Nemoralia o idus de Diana (festes amb torxes), un possible exemple de sincretisme.
La Nemoralia (o Idus de Diana / Festival de les Torxes / Idus Hecateans) és una de les festes més antigues i significatives dedicades a la deessa Diana a l’antiga Roma, situada al llac Nemi. Es celebrava principalment els idus d’agost (13-15 d’agost) i està profundament lligada al santuari de Diana Nemorensis al llac Nemi (prop d’Aricia, uns 25 km al sud-est de Roma). L’origen és probablement pre-romà (segle VI aC o anterior), associat al culte llatí de Diana al bosc sagrat (nemus) del llac Nemi. El nom “Nemoralia” deriva justament d’aquest Nemi, tot i que alguns experts el fan deriva de bosc.
El Llac Nemi, situat dins d’un antic cràter volcànic i envoltat de boscos, era anomenat Speculum Dianae (Mirall de Diana) pels poetes antics perquè reflectia la lluna. Allí s’aixecava el gran santuari de Diana Nemorensis (Diana del Bosc), un dels centres de culte més importants del Laci. El santuari era compartit per les ciutats de la Lliga Llatina i tenia un caràcter polític i religiós especial.
Les fonts antigues (especialment Ovidi als Fasti, Estaci a les Silves, Plutarc i altres) descriuen una festa molt viva i popular, amb una processó de torxes. Les dones, principalment, baixaven de Roma i dels pobles propers amb torxes i espelmes enceses, formant llargues processons nocturnes al voltant del llac. El llac brillava amb el reflex de centenars de llums. Abans de la processó, les dones es rentaven els cabells i se’ls adornaven amb flors i guirlandes. En aquesta mena de rituals lunars es feien ofrenes de
Cintes o fils amb pregàries i desitjos lligats als arbres o tanques del santuari. També de fruits, especialment pomes, pastissos i panets.
Petites estatuetes d’argila o de pa en forma de parts del cos que es volien guarir, o figures de la mare lunar amb el fill solar també hi apareixien. Diana era la deessa mare lunar, protectora del part. També hi havia petites escultures de cèrvoles, animal vinculat a la cacera i al mite de Diana, i de gossos. Com a animals sagrats de Diana, deessa de la caça, els gossos eren adornats amb collars de flors. Estava prohibit caçar durant tota la festa.
Aquesta era una diada festiva per a les dones i, especialment, per als esclaus (servorum dies festus). Els esclaus tenien llibertat i participaven en igualtat de condicions amb els seus amos. Això es vinculava tant a Diana com a Servi Tul·li (que, segons la tradició, havia nascut esclau). La deessa es celebrava en la seva triple natura lunar (com a Trivia / Hècate). Per això la festa també s’anomenava Idus Hecateans.
El santuari de Nemi era famós pel seu sacerdot especial, el Rex Nemorensis (“Rei de Nemi o Rei del Bosc”). Segons la tradició (recollida per Estrabó, Pausànies i Servi), el càrrec només el podia obtenir un esclau fugitiu que hagués aconseguit tallar una branca d’un arbre sagrat i després matar en combat singular l’anterior rex. Aquesta llegenda va inspirar la famosa obra "La braca daurada", del mitòleg James Frazer.
La Nemoralia ha estat relacionada amb la festa de l’Assumpció de Maria (15 d’agost). Molts estudiosos consideren que l’Església va assimilar i cristianitzar aquesta festa pagana tan popular, especialment a la zona de Roma i el Laci. El 13 d’agost també coincideix amb la festa de sant Hipòlit (nom vinculat al mite d’Hipòlit/Virbi, protegit per Diana).
Ovidi, a la seva obra "Fasti" 3.259-275, descriu el llac, les cintes penjades, les dones amb torxes i guirlandes. Estaci, a la seva obra "Silves" 3.1.52-60 ens parla del bosc d’Aricia, ple de fum de torxes, dels gossos coronats i de la prohibició de caçar (“tota la península itàlica celebrava els Idus Hecateans”). Plutarc, a les seves "Qüestions romanes" menciona el rentat dels cabells i el caràcter festiu per a les dones i esclaus. Altres al·lusions a aquestes celebracions les trobem en l'obra de Marcial, Festus, etc.
Conclusió: entre el mite i la història
La relació de Dénia amb Diana és indiscutible en el topònim i en la tradició literària des d’Estrabó. El temple, però, resta en el terreny de la llegenda i de la possible confusió de fonts: no hi ha evidència arqueològica sòlida de la seva existència a la vila, i investigadors contemporanis el consideren una construcció de les fonts antigues. Això no resta valor al vincle simbòlic: Dénia porta el nom d’una deessa de la natura, la lluna, la caça i la fertilitat, i el seu paisatge (Montgó, costa, port històric) evoca perfectament l’àmbit de Diana.
El “temple perdut” continua alimentant la imaginació i la investigació. Les excavacions futures i els estudis crítics de les fonts podrien afinar encara més aquesta història entre la realitat romana documentada (port, municipium, horrea) i el poder persistent del mite.
La relació de Dénia amb Diana és indiscutible en el topònim i en la tradició literària des d’Estrabó. El temple, però, resta en el terreny de la llegenda i de la possible confusió de fonts: no hi ha evidència arqueològica sòlida de la seva existència a la vila, i investigadors contemporanis el consideren una construcció de les fonts antigues. Això no resta valor al vincle simbòlic: Dénia porta el nom d’una deessa de la natura, la lluna, la caça i la fertilitat, i el seu paisatge (Montgó, costa, port històric) evoca perfectament l’àmbit de Diana.
El “temple perdut” continua alimentant la imaginació i la investigació. Les excavacions futures i els estudis crítics de les fonts podrien afinar encara més aquesta història entre la realitat romana documentada (port, municipium, horrea) i el poder persistent del mite.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada