Múrcia i Aiguamúrcia, viles consagrades a la deessa Múrcia

En aquest article analitzarem l'origen del topònim de dues viles consagrades a la deessa lunar Múrcia: ens referim a la ciutat de Múrcia, que va donar nom al Regne de Múrcia, i a la vila catalana d'Aiguamúrcia (Alt Camp). També estudiarem el que se sap d'aquesta important deessa de la mitologia i de l'arbust sagrat i medicinal que es considera un dels seus atributs: la murtra.

Fa poc també es va publicar un article al web de "La història usurpada" on s'explica que la primera bandera que va tenir Múrcia era la catalana. Aquesta és una dada que sabem gràcies al mapa portolà, del segle XIV, del cartògraf mallorquí Angelí Dolcet. Cal recordar que el Regne de Múrcia va ser conquerit i repoblat, almenys dues vegades, pels reis de la corona catalano-aragonesa: Jaume I El Conqueridor i Jaume II el Just. Això implica que al segle XIV la presència de l'ensenya catalana i de la llengua catalana a Múrcia era perfectament vigent.

[Imatge superior: panoràmica de la ciutat de Múrcia, amb el riu Segura.]

Múrcia i Aiguamúrcia, uns topònims sagrats, lunars i ben catalans

Hi ha un aspecte que crida l'atenció sobre l'antic Regne de Múrcia. Es tracta del seu nom: Múrcia. No sembla una paraula castellana, pel fet que el terme, en aquesta llengua, no significa res. Hi ha algunes paraules que s'hi assemblen però que no tenen res a veure, com per exemple, "marcia", que refereix al mes de març o a la guerra; "murciar", que vol dir robar o furtar i "murcio", que vol dir lladre.

Oficialment, els "experts" fan venir el nom del suposat topònim àrab "Múrsiyya", que feia referència al riu Segura. Tanmateix, en aquest idioma, el terme tampoc significa res. No sembla que el nom de Múrcia relacioni amb aquestes paraules castellanes, ni amb el suposat topònim àrab. 

A Catalunya tenim algun topònim exactament igual, com la petita vila d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp. L'etimologia d'aquests noms que contenen el terme "múrcia" és de la mateixa naturalesa que els topònims de l'estil "Riumors" o "Aigües mortes", atès que "aigua múrcia" significa "aigües quietes o marcides".

[Les aigües múrcies o marcides del riu Gaià, al seu pas pel terme municipal d'Aiguamúrcia.]

Els mateixos "experts" en toponímia que no se'n surten amb el topònim de la ciutat murciana, asseguren, en canvi, que el nom d'Aiguamúrcia prové del terme llatí "aqua murcida" ("aigua marcida", "aigua morta") i fa referència a les aigües del riu Gaià que, en arribar al poble, queden estancades i perden la verdor del fons, com si es marcissin. 

A més, també a la seva desembocadura, el riu Gaià forma una llacuna d'aigües mortes o marcides, separada del mar per una barra de sorra. En els últims anys, en algunes èpoques de l'any, s'allibera aigua des del pantà del Catllar, per aconseguir proporcionar un cabal regenerador del riu i, en aquests episodis puntuals, fer arribar l'aigua estancada de la llacuna al mar. Tot aquest ecosistema, actualment, forma part de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Gaià.

Casualment o no, ben a prop de la vila d'Aiguamúrcia hi ha la vila d'Aiguaviva, topònim que vindria a significar exactament el contrari d'Aiguamúrcia. Els topònims amb aigua són ben presents entre les poblacions de la nació catalana, com ara "Santa Maria d'Aigua tèbia", "Aigues mortes", Aigues tortes", etc. També a Portugal trobem topònims similars: "Agua Morta" a Porto o "Mortagua" a Viseu. I a la Península Itàlica, com ara "Acquaviva" o "Acquavive".

Per tant, de la mateixa manera que el riu Gaià entra en "aigua múrcia" (aigua marcida o lenta) quan arriba a la vila d'Aiguamúrcia, és probable que el riu Segura, que travessa la vila de Múrcia, entri en "aigua múrcia" o lenta quan arriba a la capital d'aquest regne. 

Aquest raonament va en la bona direcció si ens atenim a les dades aportades per l'historiador Ricardo Montes, al seu llibre titulat «Las fiestas de moros y cristianos de Murcia» (2011), on es diu que, en el seu origen, el terme sarraí Mursiyya era el nom del riu, no pas de la ciutat. Es a dir, que el riu dóna nom a la ciutat, i no pas a l'inrevès. A més, ens informa que el suposat terme sarraí es pronuncia "Múrsia", com en català, no pas "Mursilla", com podria semblar. Múrcia, per tant, fa referència a les aigües del riu, com passa a Aiguamúrcia. 

I aquí apareixen dos dubtes: Si al topònim "Aigüamúrcia" el fan provenir del llatí, com és que al topónim "Múrcia" el fan provenir de l'àrab? O els dos noms són llatins i, per tant, romans, o els dos són sarraïns. I la segona pregunta que cal fer-se: En cas de ser un topònim llatí, què va ser primer, el nom de la deessa o l'adjectiu que defineix les aigües fluvials? 

Contestar la segona pregunta sembla més fàcil que resoldre la primera. Si la deessa Múrcia és la deessa de la desídia i de la mandra, és probable que el nom li vingui de la qualitat de lentes o mandroses que tenien les aigües del riu. A la deessa lluna sempre se l'associa amb les aigües. I Múrcia és un avatar d'aquesta divinitat lunar.

Pel que fa a la primera pregunta, que tracta de resoldre si el topònim és llatí o àrab, cal pensar que, segons el relat oficialista, "Mursiyya" fou fundada probablement en el regnat d'Abd al-Rahman II ibn al-Hakam, vers el 825 dC, per obra del governador de la kura, Djabir ibn Malik ibn Labid, i aviat va suplantar a Uryula (moderna Oriola), com a principal centre urbà de la regió. Per tant, malgrat que els estudiosos fan venir "Aiguamúrcia" del llatí, els mateixos acadèmics no tenen cap problema en fer venir "Múrcia" de l'àrab, contradient-se els uns als altres.

Amb tot, al llibre "Espacio y tiempo en la percepción de la antigüedad tardía", del 2006, hi ha un article titulat "El nombre y el origen de Murcia", d'en Francisco Javier Fernández Nieto i d'en José Antonio Molina Gómez. Aquests investigadors conclouen al seu estudi que, "a la llum de la documentació disponible", la fundació de la vila de Múrcia "sembla haver-se fet sobre la base d'un lloc preexistent" i que el topònim "seria anterior a la dominació àrab" de la Península Ibèrica. La polèmica està servida.

Els estudiosos adverteixen que el debat sobre aquesta controvertida qüestió etimològica prové ja del segle XVII i que les possibles explicacions es divideixen en dos grans grups: les teories que defensen un origen llatí del terme i les teories que defensen un origen àrab del mateix. 

Tanmateix, actualment, la teoria pro-sarraïna sembla ser la menys consistent. I això és així per dos motius principals: el primer és que les fons àrabs diuen que Abb Al Rahman II va anomenar a la ciutat "Tudmir" o "Todmir", que prové del Regne de Teodomir (o Tudmir), però que la ciutadania la va seguir anomenant "Múrcia", com abans. 

La segona és que el topònim "Múrcia" apareix en altres zones del nord de la geografia peninsular, on no es té constància d'una ocupació sarraïna o on aquesta va ser molt minsa, com per exemple a La Rioja, on trobem els topònims següents: Huerta Murcia, Huerta de Murcia, Fuente de los Espinares de Murcia, Valdemurcia o Fuente Murcia. 

Pel que fa a la hipòtesi de l'origen llatí del topònim, ja el 1621, l'humanista murcià Francisco Cascales va proposar que a la vila hi devia haver un lloc consagrat al culte de la deessa romana Venus Múrcia. Tanmateix, a dia d'avui, no es coneix cap lloc de culte per aquesta deessa fora de la ciutat de Roma. Es a dir, que si alguna vegada va existir, cosa que veiem molt probable, el lloc ha estat eliminat per la inquisició i la censura cristianes.

No fou fins el 1951 que l'historiador Menéndez Pidal fa una aportació al tema que s'acosta a la nostra hipòtesi fluvial, que també defensa al seu article "Murcia y Mortera. Dos topónimos hidrográficos" (1970). Aquest estudiós va evidenciar l'existència d'altres topònims peninsulars amb la paraula múrcia i va observar que sempre estaven en relació amb els ambients humits i pantanosos. I va recórrer al llatí per proposar un origen al terme basat en la suposada expressió llatina "aqua murcida", que traduïa com aigua mandrosa o marcida, i va deduir que això era testimoni de la preexistència a Múrcia d'un lloc pantanós.

L'any 1981, en canvi, un altre erudit, en Antonino González Blanco, va rebutjar aquesta hipòtesi per considerar que l'expressió "aigües marcides o mandroses" era extremadament inusual. González Blanco apostava per una altra explicació, lligada al terme original "Murtia", que hauria evolucionat a Murtra, vinculant així el lloc de Múrcia a una zona amb presència vegetal de murtres: Una murtrera.

Nosaltres pensem que el terme Múrcia prové del topònim "Aigüa Múrcia", o aigua lenta o mandrosa, i que la deessa lunar Venus, vinculada a l'aigua i la fertilitat, va sostreure aquest epítet del topònim català, i no pas a l'inrevés. I és per això que la Venus Múrcia és una deessa de la mandra i del marciment. I és probable que la ciutat de Múrcia fos consagrada a aquesta deessa pel fet que les aigües del Segura entren en marciment o lentitud en passar per aquesta localitat. També creiem que el nom de l'arbust "murtra", que viu en zones on hi ha aigües múrcies o estancades, prové de l'adjectiu de les aigües, no pas a l'inrevés. 

Sobre aquest tema de l'etimologia de Múrcia, només afegir que un topònim contrari a "Aigua múrcia" seria "Aigua viva", que vol dir que en aquest lloc l'aigua del riu baixa rabent o amb força. Als Països Catalans, hi ha diversos indrets que s'anomenen "Aiguaviva".

Múrcia, la deessa lunar vinculada a la calma, la mandra i la mort

D'altra banda, com ja hem vist en altres articles d'aquesta web, les poblacions acostumaven a posar noms de les seves divinitats a les viles, per tal de consagrar-les a la seva protecció. També seria el cas de Múrcia.

De la deessa Múrcia, ja només tenim el rastre que n'ha quedat als registres de la mitologia atribuïda als romans, però n'hi devia haver a totes les mitologies de les nacions ancestrals peninsulars. Efectivament, Múrcia és una deessa lunar de la mitologia romana. El seu nom s'associa al de Venus, i a d'altres avatars lunars. Alguns historiadors creuen que, fins-i-tot, podria ser una deessa anterior a Venus. Els diferents noms d'aquesta deessa en llatí són: Múrcia, Murtia, Murtea, Myrtea o Mirtea. Noms que també ens suggereixen la relació amb l'arbust de la murtra. 

Sabem que les divinitats astrals estaven connectades amb les plantes i amb els arbres. En el cas de Múrcia, s'estableix un enllaç amb l'arbre de la murtra, en llatí "mŭrtus", per temes de semàntica. Aquesta planta ja és associada a Venus, que sovint trobem esmentada com "Venus Murtia" als textos clàssics, però que també apareix com "Venus Múrcia". I és en base a aquesta evidència que podem deduir que Murtia i Múrcia són equivalents. 

Durant la primera expansió del cristianisme, ens diuen els experts en llengua llatina, es va relacionar la paraula "Múrcia" amb l'adjectiu "murcus" o "murcidus", que vol dir "mandrós, inactiu", i d'aquí es va dir que Murcia era la deessa de la peresa i de la lassitud.

En François Antoine Pomey, l'any 1764, a la seva obra titulada Panteon Mytico, ó Historia Fabulosa de los Dioses, ens explica com Múrcia, deessa de l'esvaïment, era associada a la també deessa Desídia i a la divinitat lunar Venus. Se la feia també matrona dels mandrosos i dels indolents. Tant és així que els antics romans tenien la seva estàtua plena de verdet i floridura, per evidenciar la seva negligència.

Nosaltres hem analitzat un altre topònim català amb la paraula "Múrcia", com ara "Aiguamúrcia", i ja hem descobert que en català al·ludeix a les aigües lentes, marcides, mortes o estancades, pròpies dels trams més plans dels rius. És per això que es considera a Múrcia la deessa de la mandra, la lentitud i la peresa. Per tant, podem aventurar que "múrcia" és un terme que devia figurar a l'idioma català-occità antic i que aquest adjectiu acabarà sent un epítet de la deessa lunar Venus, en la seva faceta de lluna vella o lluna de la mort. 

La divinitat lunar era vinculada a l'aigua, atès que pels gals catalano-occitans neolítics ancestrals, creadors de la mitologia astral catalana i de la llengua occitano-catalana, l'aigua provenia de la lluna, que era vista com un astre blanc i fred, constituït de gel. I, ben aviat, l'element aquós, en qualsevol de les seves formes, ja sien fonts, torrents, rius, rieres, mars. estanys, llacs o oceans, es va associar perfectament a la deessa lunar. 

I aquesta relació semàntica, que sempre acaba conformant l'etimologia popular, ens indica també una correspondència entre les paraules "Múrcia", "Murtia" i "Murtra". Això va ocasionar que es vinculés aquest arbre de la murtra amb la deessa. Això, i el fet que aquest arbust pot trobar-se a les riberes dels rius, rieres, torrents i de les aigües estancades o múrcies. 

I és per aquest motiu que alguns santuaris pagans dedicats a aquesta divinitat, que es creu que hi havia a Roma o a les seves rodalies, estiguessin envoltats d'un bosquet de murtres. La murtra, sense cap mena de dubte, era considerat un arbre sagrat, vinculat a la lluna i a l'aigua i, probablement, amb propietats medicinals importants.

Platner i Ashby, a la seva obra "A topographical Dictionary of Ancient Rome", del 1929, asseguren que quan es va ampliar el Circ Màxim de Roma, va quedar inclòs dins el recinte un santuari de la deessa Múrcia, i és per això que el seu nom s'ha conservat en alguns topònims actuals de la ciutat, com ara la "Via di Valle Murcia". 

Però si cerquem a les fonts literàries clàssiques, trobem que l'historiador romà Titus Livi, explica a la seva "Naturalis Historia", (XV. 36) que la dea Múrcia tenia un temple a la part baixa de l'Aventí romà, a prop del Palatí. I, de fet, anteriorment, al turó de l'Aventí se l'anomenava "Murcus", i d'aquí vindria l'adjectiu "murtius" o "murcius" amb què es coneixien els pals que indicaven el final de trajecte a les curses que es feien al Circ Màxim, que estaven situats a la vall entre l'Aventí i el Palatí, que devia ser aquesta Vall Múrcia romana.

En tot cas, el lloc de culte d'aquesta deessa Múrcia és descrit per diferents autors clàssics, fent servir paraules com ara "vetus" (altar antic), "sacellum" (petit temple sense sostre), "fanum" (recinte sagrat) i "aedes" (petit santuari que no ha estat consagrat formalment). Totes aquestes denominacions venen a indicar una probable construcció senzilla i antiga, constituïda per un simple altar, potser envoltat d'un mur baix.

Així, segons els especialistes, a diferència dels temples dedicats a altres déus, els santuaris de Múrcia semblen no haver tingut estàtua i consistir en un simple altar. No obstant això, si ens fixem en la següent imatge, on hi ha l'altar dedicat a la deessa Múrcia, que figura en aquesta representació del Circ Màxim de Roma, que veiem en un relleu de marbre trobat a Foligne, Itàlia, detectem que, a més d'un ram de murta, dins de l'altar sembla que hi ha la presència d'una petita imatge de la deessa (detallada amb un cercle vermell).

Entre els grecs antics, la murta era la planta consagrada a la deessa lunar Múrcia i també a Afrodita, la divinitat de l'amor i la fecunditat i, com a tal, es considerava símbol de l'amor i la bellesa. A més, amb murta es com es coronaven als campions olímpics. I això explica perquè hi havia un altar a la deessa Múrcia dintre del Circ Màxim i perquè hi havia boscos de murtra al seu voltant.

[L'altar dedicat a la deessa Múrcia es creu que figura en aquesta representació del Circ Màxim de Roma, en un relleu en marbre trobat a Foligno, Itàlia. L'altar estaria a la banda inferior dreta de la imatge. A la següent imatge es pot veure ampliat.]

La murtra, una planta lunar sagrada i medicinal vinculada a la deessa Múrcia

Pel que fa a l'arbust de la murtra (Myrtus Communis), veiem que als territoris de parla catalana no és gaire freqüent, però se'n pot trobar a totes les comarques litorals, des del Rosselló fins Alacant, arribant a Múrcia, i a les Illes Balears, on és més comuna. Prefereix climes temperats i càlids, llocs arrecerats amb sòls eixuts i frescos. I també viu als matolls, a les màquies i als marges de rambles i torrenteres. Es a dir, que la podem trobar a les ribes dels rius o rieres, o a les zones amb aigües lentes o estancades.

[Flor de la murtra.]

La murta és sagrada perquè té diferents usos medicinals que es poden classificar segons com es tracti. Així, en els tractaments per via interna, la murtra resol les afeccions respiratòries, com ara la bronquitis, la sinusitis i l'otitis. També les infeccions microbianes de les vies urinàries com ara cistitis i la prostatitis. A més de les dispèpsies hipotòniques. I també els refredats i les leucorrees. Per via externa, en canvi, cura les hemorroides, les ferides, les llagues, les úlceres, les leucorrees, les metritis, etc.

Tots aquests usos venen determinats per diferents components que té la planta, que actuen de manera diferent segons els seus principis actius. Les fulles contenen tanins, resines, substàncies amargues, i sobretot, un oli essencial, que són els elements que proporcionen les diverses propietats farmacològiques. Els tanins, confereixen a la planta les propietats astringents que s'utilitzen, sobretot, per tractar les morenes. L'essència té una important acció antisèptica i antibiòtica comparable a la penicil·lina. A més a més, és expectorant, eupèptica, digestiva, hemostàtica i balsàmica. 

Ajuda a combatre els processos inflamatoris de les vies respiratòries com ara refredats, bronquitis, tos o sinusitis, ja que conté un alcohol, el mirtol, que li proporciona propietats balsàmiques, antisèptiques i sedants. Se'n pot prendre en infusió, en forma de xarop o també en forma de bafs, com els que fem amb les fulles d'eucaliptus. Els fruits s'utilitzen com a condiment alimentari, tot i que també es poden obtenir elements per protegir la pell. D'altra banda, els animals (senglars, porcs, etc.) l'utilitzen per a regurgitar el menjar.

La murta s'utilitza també en perfumeria, i més concretament en els perfums masculins, ja que té una aroma molt intensa. En grec, Myrtos ha passat a significar perfum. A més, la seva fusta es fa servir en ebenisteria.

És un arbust típic del mediterrani on està associat a molts costums i tradicions. A Còrsega i a Sardenya, per exemple, se'n fa un licor aromàtic, anomenat "murta" (murtra, en italià). Igualment, a Catalunya, a les zones on creix en estat salvatge, és típic d'elaborar el Vi de murta. 

La murta necessita sòls frescos, en llocs oberts i humits, i un clima suau. No resisteix les temperatures extremes. 

[Panoràmica del Monestir de Santes Creus a Aigüamúrcia.]

Aiguamúrcia, lloc sagrat on reposen les tombes dels reis catalans que van conquerir Múrcia

Algú hi veurà casualitat i d'altres no, però el cert és que al terme municipal d'Aiguamúrcia, vila consagrada a la deessa Múrcia, hi ha el Reial Monestir de Santes Creus, un dels més importants del Principat de Catalunya. En aquest monestir trobem les tombes i sepulcres de dos dels tres monarques catalans protagonistes de la conquesta de Múrcia: Pere el Gran i Jaume II El Just. I, de fet, les restes del tercer monarca reposen en un indret ben proper, com és el veí Monestir de Poblet. Ja és prou casualitat.

[Tomba de Pere el Gran, rei conqueridor de Múrcia, al Reial Monestir de Santes Creus.]

Aleshores, cal plantejar-se la següent hipòtesi: hi podria haver una relació entre la deessa lunar de les aigües mortes, és a dir, la lluna de la mort, amb els sepulcres i les tombes reials? No ho sabem, perquè tampoc sabem si trobarem alguna resta del més que probable temple dedicat a la deessa Múrcia que hi devia haver en aquesta zona. De la mateixa manera que tampoc sabem del cert si el Reial Monestir de Santes Creus era antigament un santuari dedicat a la deessa Múrcia pagana. O si hi havia murtres als seus horts i jardins.

També l'emperador Carles I de Catalunya (Carles V d'Alemanya) va escollir morir al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, malgrat que la falsa historiografia borbònica l'intenta confondre amb el monestir de la mateixa orde que hi ha a Yuste, Extremadura. A Sant Jeroni de la Murtra ens trobem a l'arbust de la Murtra vinculada la deessa Múrcia i a un lloc de mort i sepulcres reials. Potser, totple gat, no és casual.

En tot cas, el retaule del Reial Monestir de Santes Creus estava dedicat als Goigs de la Mare de Déu, que ja sabem que és la cristianització de la deessa lunar, amb un cicle que anava de l'Anunciació a La Dormició o mort de Maria. (imatge inferior).  I si parlem de la dormició, com hem dit, parlem de la mort de Maria i, per tant, estem parlant de la mort de la deessa lluna Múrcia i, al seu torn, de les aigües mortes o múrcies.

És una obra d'estil gòtic valencià realitzada en tremp sobre taula per Guerau Gener i Lluís Borrassà, qui el va acabar a la mort del primer. L'obra va ser desmuntada en ser substituïda per un retaule barroc el 1647. Posteriorment les seves taules es varen separar en dos grups que actualment es troben a la catedral de Tarragona i al Museu Nacional d'Art de Catalunya, respectivament.

A la taula de la Dormició de Maria, la darrera cronològicament del retaule, la Mare de Déu Maria roman ajaguda en un llit daurat amb uns dibuixos que simulen un brocat amb el tema del card, que podria fer referència als Cardona. 

[Imatge de la dormició i mort de la Mare de Déu del retaule del Monestir de Santes Creus.]