[Panoràmica del jaciment d'Empúries a l'Escala.]
L'Escala és un municipi de Catalunya situat a la comarca de l'Alt Empordà, on es troben les ruïnes d'Empúries i la vila medieval de Sant Martí d'Empúries. L'any 1909, en aquest municipi, al jaciment d'Empúries, durant unes excavacions, es va trobar una estàtua de grans dimensions del déu Asclepi.
L'estàtua d'Asclepi d'Empúries (L'Escala)
Aquesta estàtua és feta en dues peces de marbre i representa un home madur, bell i robust, amb barba i una toga que deixa nua una part del pit i un dels braços, amb ressemblança a una divinitat mitològica. De fet, aquesta és la definició exacta d'una bona colla de divinitats clàssiques, atès que li manquen els atributs que, com en el cas dels sants cristians, són els que permeten distingir al personatge.
[Dibuix d'una estàtua d'Asclepi, del Louvre, amb alguns dels seus elements característics: el bastó, la serp i el petit Telèsfor.]
En un primer moment, els experts van pensar que la divinitat representada era el déu Asclepi o Esculapi, un déu solar de la salut, de l'inframón i de la fertilitat. L'atribut essencial que singularitza al déu Asclepi és que acostuma a dur un bastó amb una serp enroscada i que sovint és acompanyat d'una més petita en tamany, anomenada Telèsfor (o també Evameri o Acesi), i que sembla que és un geni de la recuperació. Asclepi és un déu que vetlla per la vida i la mort de les persones i, per tant, sovint és representat amb un gos, que és el Ca Cerver, guardià de l'inframón.
Allò que va fer que els especialistes consideressin que es trobaven davant una imatge d'Asclepi va ser la figura d'una serp que es va trobar també a les mateixes excavacions i que van pensar que era la del seu bastó. Tanmateix, actualment, els experts es decanten per una altra opció atès que, segons diuen, aquesta serp no forma part del conjunt. Actualment, per tant, consideren que l'estàtua és un retrat del déu Serapis, que també és una divinitat solar greco-egipcia propicia a la fertilitat i a la medicina. (Seramis és l'equivalent egipci al grec Asclepi)
[Imatge de l'estàtua del déu Asclapi o Esculapi trobada al jaciment d'Empúries, a l'Escala.]
Tanmateix, el problema és que al déu Seramis també se l'acostuma a representar amb un ceptre i una serp i, a més, acostuma a dur un modius al cap, que és una mida de gra, símbol de l'inframón, que permet la resurrecció dels morts. Per tant, si la serp no servia per identificar a Asclepi, tampoc serveix per identificar a Seramis. A més, d'altra banda, la figura trobada a Empúries no duu un modius al cap i, per aquests motius, al nostre entendre, te més probabilitats de ser Asclepi que no pas Seramis.
La raó principal de la nostra predilecció per Asclepi rau en el mateix topònim de la vila on es va trobar l'estàtua, és a dir, "L'Escala", que podria ser perfectament una corrupció del nom "Asclepi". Així, podria ser que el nom original de la vila fos "Asclepi" o "Esculapi", que hauria derivat, amb els pas dels anys o per efecte de la deformació de la censura cristiana, en "Escala". Si aquesta possibilitat fos certa, aleshores el municipi hauria estat consagrat a la protecció d'aquesta divinitat des dels primers moments de la seva existència.
Asclepi > Ascalepi > Ascala > Escala
Esculapi > Escalapi > Escala
En tot cas, i seguint amb Asclepi, diverses tradicions locals expliquen que aquest déu podia curar els malalts i, fins-i-tot, de reviure els morts. La forma en què Asclepi va adquirir aquest do tan preciat és la següent: Apol·lodor ens diu que va rebre d'Atenea la sang de la Gorgona. La sang de les venes de l'esquerra podia causar dany als homes, i la sang de les venes del cantó dret tenia la capacitat de restaurar la vida als morts. Una altra tradició explica que un cop s'estava a casa de Glaüc, a qui havia de curar, mentre meditava com fer-ho, aparegué una serp que s'enroscà sobre el seu bastó i el matà. Poc després dels fets, va aparèixer al mateix lloc una segona serp aparegué que duia unes herbes a la boca amb les que Asclepi va reviure al pobre Glaüc. Asclepi va fer servir la mateixa herba per reviure els morts.
Estem al davant d'un déu resuscitador. Així, diverses persones a les quals es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen en uns escolis a Píndar per Apol·lodor, i serien Hipòlit, Tindàreu, Himeneu, i Glaüc. Mentre estava exercint aquest art sobre Glaüc, el déu Zeus va fulminar Asclepi amb un llamp per evitar que els homes escapessin de la mort o, d'acord amb altres versions, perquè Plutó es queixava que disminuïa massa el nombre de morts. Aquesta capacitat per reviure morts, emparenta la figura mitològica d'Asclepi amb la de Jesús.
[Imatge de les restes del recinte d'Asclepi, al jaciment d'Empúries o de l'Escala, amb l'estàtua del déu al fons.]
El Temple del déu Asclepi a l'Escala
Sigui o no la figura trobada d'Asclepi, a l'Escala hi havia un temple dedicat al déu Asclepi. A l'espai guanyat amb l'ampliació de la muralla, cap al sud del jaciment d'Empúries, s'ha observat que al segle II aC es varen construir diverses edificacions de caràcter religiós que s'han identificat com un Temple d'Asclepi (Asklepieion). Es a dir, que amb l'ampliació de la muralla, el primitiu recinte d'Asclepi, del segle IV aC, es va modificar completament i va quedar, a partir aleshores, dins els murs de la vila. Cal tenir en compte que els Temples dedicats a Asclepi era centres terapèutics i religiosos.
El recinte sembla que estava compost pels tres temples que es troben a l'oest del conjunt, al costat d'unes cisternes, un pou i un edifici porticat o aditon, un edifici on els malalts experimentaven el somni sagrat o incubació, a partir del qual els sacerdots d'Asclepi establien el tractament terapèutic que calia seguir.
Un dels principals assentaments del seu culte era Epidaure, on tenia un temple o Asclepièon, envoltat d'una pollancreda sagrada, on no es permetia que ningú hi morís, ni que cap dona hi donés a llum. Això vol dir que els temples eren molt visitats per malalts i dones en cinta. Les serps eren les guardianes de les fonts i deus medicinals de la zona annexa als temples d'Asclepi. Per aquesta raó, una particular espècie de serps amansides es mantenia a l'interior del temple. Fins i tot, es creia que el mateix Asclepi apareixia sovint en forma de serp.
Efectivament, Sant Iscle d'Empordà és un petit poble del municipi de la Serra de Daró, a l'Empordà. Probablement en aquesta zona veïna hi devia haver un templet dedicat al déu Asclepi, que després passarà a ser Sant Iscle.
El temple dedicat a Asclepi potser era el que antigament hi havia al lloc de l'actual parròquia de Sant Iscle d'Empordà, que és una església del segle XII amb una nau amb absis semicircular i decorada amb un fris d'arcuacions. Es citada per primera vegada l'any 1081 i fou consagrada pel bisbe Berenguer Humbert l'any 1123. Les masies del segle XVI al XVIII s'escampen sense ordre entre l'església i les restes del castell formant un conjunt arquitectònic interessant.
[Imatge de l'església i del campanar de Sant Iscle de Bàscara, a l'Empordà, on es sospita que tenien lloc comunions o conjurs contra les malalties, pestes i plagues.]
Un comunidor, també anomenat conjurador, és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents, situat prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt cardinal i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants.
Sant Iscle és situada a les faldes del Montnegre, una muntanya famosa a la zona per gaudir de diverses fonts i aigües sanadores, com ara el lloc conegut com "La font del Montnegre", on fins fa ben poc gent de tota la comarca hi anava a omplir garrafes. Lamentablement, avui, a causa de la construcció d'una depuradora, aquesta font ha estat clorada (fet que li pren les seves característiques) i canalitzada per a l'ús particular dels veïns de la zona.
Sigui o no la figura trobada d'Asclepi, a l'Escala hi havia un temple dedicat al déu Asclepi. A l'espai guanyat amb l'ampliació de la muralla, cap al sud del jaciment d'Empúries, s'ha observat que al segle II aC es varen construir diverses edificacions de caràcter religiós que s'han identificat com un Temple d'Asclepi (Asklepieion). Es a dir, que amb l'ampliació de la muralla, el primitiu recinte d'Asclepi, del segle IV aC, es va modificar completament i va quedar, a partir aleshores, dins els murs de la vila. Cal tenir en compte que els Temples dedicats a Asclepi era centres terapèutics i religiosos.
El recinte sembla que estava compost pels tres temples que es troben a l'oest del conjunt, al costat d'unes cisternes, un pou i un edifici porticat o aditon, un edifici on els malalts experimentaven el somni sagrat o incubació, a partir del qual els sacerdots d'Asclepi establien el tractament terapèutic que calia seguir.
Respecte a les cisternes, eren el lloc on s'emmagatzemava l'aigua necessària per a dur a terme els ritus de purificació als quals s'havia de sotmetre el malalt. Igual, segurament, que el pou obert. L'aigua, ja ho veurem, és un element que trobem sempre aprop dels centres associats a Asclepi, atès que la higiene és una part essencial de la medicina i parlem d'uns temps en que les cases no tenien aigua corrent, ni lavabos.
Els temples dedicats al déu Asclepi eren construïts en llocs sans, normalment sobre turons, fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius. Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se als moderns hospitals.
Els temples dedicats al déu Asclepi eren construïts en llocs sans, normalment sobre turons, fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius. Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se als moderns hospitals.
Asclepi és cristianitzat com a Sant Iscle
Sovint els cristians convertien els deus pagans en sants menors. D'aquesta manera el sicretitzaven i conservaven la fidelitat dels seguidors del déu pagà, malgrat que quedava sotmés a la jerarquia cristiana. Així, per exemple, és molt probable que Sant Iscle sigui Asclepi. Es fàcil veure com Iscle oculta Isclepi o Asclepi.
Asclepi > Isclepi > Iscle
Oficialment, el nom de Sant Iscle el fan venir de Sancto Asisclo o Sanctum Acisclum, que és com ens diuen que figura als documents més antics de la zona, com ara l’acta testamentària del comte de Besalú, Bernat de Tallaferro, datada de l’any 1020, on hi ha una de les primeres referències al lloc.
Aquest nom d'Asiscle o Iscle, relaciona amb el déu pagà Asis o Esus, de la mitologia gal·la que, al seu torn, relaciona també amb Sant Francesc d'Assis (o Sant Francès d'Asiscle o Sant Francesc d'Esus o Sant Francesc de Jesús) i amb el mateix Jesús, evidentment. Recordem que tant Sant Francesc com Jesús ressusciten morts, tal com es diu que va fer Asclepi al mite grec. Per tant, seguint la pista del mitològic Asclepi i Esculapi, hem acabat arribant a les figures dels també mitològics Esus, Jesús, Sant Iscle i Sant Francesc.
Aquest nom d'Asiscle o Iscle, relaciona amb el déu pagà Asis o Esus, de la mitologia gal·la que, al seu torn, relaciona també amb Sant Francesc d'Assis (o Sant Francès d'Asiscle o Sant Francesc d'Esus o Sant Francesc de Jesús) i amb el mateix Jesús, evidentment. Recordem que tant Sant Francesc com Jesús ressusciten morts, tal com es diu que va fer Asclepi al mite grec. Per tant, seguint la pista del mitològic Asclepi i Esculapi, hem acabat arribant a les figures dels també mitològics Esus, Jesús, Sant Iscle i Sant Francesc.
Asclepi > Asiscle o Iscle
Asis-cle > Assis > Essus > Iesus > Jesus
Asis-cle > Assis > Sant Francesc d'Assis
I per aquest motiu, no és casualitat que ben a prop del jaciment de l'Escala, a uns pocs quilòmetres, trobem la vila de Sant Iscle d'Empúries, que molt probablement era consagrada a Asclepi. Això acostuma a ser així perquè els llocs dedicats a aquesta divinitat acostumen a ser santuaris medicinals de certa notorietat. Una mena d'hospitals d'aquells temps.
Sant Iscle d'Empordà
[Sant Iscle de l'Empordà, a pocs kilòmetres de l'Escala. Una altra vila consagrada a Asclepi.]
Com la majoria de pobles de la zona, la vila de Sant Iscle de l'Empordà es troba dalt d'un turó, a causa dels antics aiguamolls, contemplant-s'hi un dels paisatges més característics del Baix Empordà. Hi queden la base d'alguna antiga torre i tot un tros de muralla, que va ser restaurat l'any 1985, d'un castell que era esmentat en documents de l'edat mitjana.
Ja hem dit que els temples dedicats al déu Asclepi eren construïts en llocs sans, normalment sobre turons, fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius.
[Església de Sant Iscle de l'Empordà, situada prop de l'Escala, que segurament fou construïda damunt un antic temple dedicat al déu Asclepi.]
L'església de Sant Iscle d'Empordà, també coneguda com de Sant Iscle i Santa Victòria o Sant Iscle i Santa Julita, es troba al lloc més elevat de Serra de Daró, a l'extrem oposat de la torre medieval que també es conserva.
El riu Daró humiteja aquesta zona. De fet, fins a la segona meitat del segle passat aquest riu tenia un curs molt més allunyat, cap al sud, i buidava les seves aigües a l'estany d'Ullastret, actualment dessecat. Era aquesta, per tant, una zona humida, amb rius, rieres, fonts i aigüamolls. El fet més important és que a les parts altes del riu, dins del massís, hi ha diversos boscos de ribera, especialment freixenedes i vernedes. Més avall s'hi troben sargues i petits sectors amb aloc i tamariu. Aquestes freixedes, ja ho veurem més endavant, sempre van associades als punts on trobem ermites dedicades a Sant Iscle pels efectes curatius que te el freixe.
El comunidor o conjurador de Sant Iscle de Bàscara, a l'Empordà
Hi ha un altre lloc interessant dedicat a Sant Iscle, també a la zona de l'Alt Empordà. Ens referim a Sant Iscle de Bàscara. I és que el seu campanar d'espadanya es va convertir en un comunidor o conjurador. Ens ho assegura l'investigador català Francesc Fabre Fornaguera, al seu llibre titulat Record i Memòria dels Comunidors: Compilació dels Comunidors i llocs de comunir —existents actualment o desapareguts, publicació del 2022.
Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir (és a dir, per conjurar amb oracions o fórmules exorcitzadores) les calamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Pre-pirineus i els Pirineus, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna.
I com hem dit, aquest comunidors o conjuradors també tenien una funció important en cas de plagues o malalties. De sempre la fe catòlica, com en la majoria de religions, prestà una atenció especial al desemparament de la població, especialment al món rural, davant les inclemències del temps, les plagues, la salut, les guerres i la fam duent a terme exorcismes, oracions i altres pràctiques en ocasions programades i, molt especialment, quan la malvestat amenaçava el benestar i la supervivència de les comunitats. Però no fou fins tancat el Concili de Trento —1545-1563— que aquesta pràctica no va prendre rang litúrgic i se li van assignar espais concrets, ben definits i ritualitzats.
Durant més de sis segles, fins a mitjan segle xx, aquests rituals de comunir o conjurar (que inicialment es practicaven a l’aire lliure) es van anar establint i consolidant en espais coberts, especialment els de conjurar el mal temps quan aquest amenaçava. I, per això, sempre amb el màxim de visió als quatre punts cardinals o, si més no, una ampla vista en la direcció que solien venir les tempestes.
Que Sant Iscle hi hagi un comunidor o conjurador contra les plagues i malalties encaixa perfectament amb la nostra tesi que veu a les zones on l'asclepi sanador cristianitzat hi és present. Qui sap si la celebració de la comunió, que avui practiquen els crestians o cristians de tot el món, no te origen en aquesta mena de ritual ancestral, probablement d'origen pagà o pagés, contra les malalties i el mal temps. En aquest cas, és molt probable que el conjur utilitzat a Sant Iscle de Bàscara invoqués al déu Asclepi, en la seva forma cristianitzada, com a Sant Iscle, divinitat o sant sanador per excel·lència, com ja hem vist.
Curiosament, els bisbes post-tridentins insistien que els ritus es duguessin a terme tan a prop de les campanes com fos possible. En general es van aprofitar o aixecar espais dedicats en la mateixa planta de les campanes o en les de sobre o sota als campanars, o sobre les façanes, teulades i segones torres, o aprofitant aixecaments de murs i terrabastalls, però en alguns casos, especialment com més al nord anem de Catalunya, Aragó i Navarra, es va anar a buscar l’aixopluc en unes petites construccions separades o adossades al costat del temple per protegir de la tempesta l’oficiant i els assistents.
En tots els casos, a partir del Concili, amb el nom de ‘comunidors’, ‘conjuradors’, ‘esconxuradors’ o qualsevol dels seus nombrosos sinònims (es coneixen amb molts altres noms, segons època, idiomes i àrees geogràfiques).
El temps i el desús irremeiable d’aquestes pràctiques han fet que moltes de les construccions s’anessin abandonant o destinant a altres usos. Hi ha hagut darrerament un bon afany de recuperació i algunes reconstruccions notables, però són molts els comunidors que han quedat oblidats i només en resten runes quan no han desaparegut del tot.
Sant Iscle de la Vallalta, la Font de la Salut, la Roca Caganera i les Dones d'Aigua.
Un altre Sant Iscle important és el que trobem a la Vallalta del Maresme. Aquesta vila també podria estar consagrada al déu Asclepi. Naturalment, el temple principal de la vila és dedicat a Sant Iscle.
Tanmateix, un altre paratge popular a Sant Iscle i relacionat amb les aigües és el conegut com "Les dones d'aigua". Es precisament a l'inici del camí que ens duu envers aquests paratges humits que trobem un altre indici que ens relaciona Sant Iscle amb el déu Asclepi més enllà del topònim. Ens estem referint a "L'Ermita i la Font de la Salut". ja hem vist que és habitual que els templets dedicats al déu de la salut i la medicina fossin prop d'aigües curatives.
Aquesta ermita de "La Salut" de Sant Iscle fou feta construir, l'any 1885, pels amos del mas Santa Victòria (l’actual Can Vila) com agraïment per la curació de la seva filla, que havia estat greument malalta. L'ermita és situada prop de la font del mateix nom, que és allò que li dona naturalesa. Sembla ser que antigament ja hi hagué una primitiva capella (segle XIV), que al segle XVIII ja estava derruïda. L'actual edifici és senzill, de planta rectangular amb absis semicircular i espadanya.
[Imatge de l'ermita de La Salut de Sant Iscle de Vallalta amb la font que li dona el nom en primer terme.]
Eren situats en zones on hi havia un clima sa i fonts d'aigües amb propietats sanadores, com és el cas d'aquesta font que amb el seu nom ja ho diu tot. Actualment hi ha una ermita al lloc que acompanya la font.
El darrer diumenge d’agost s’hi celebra l'aplec de la Salut. No sabem quines propietats medicinals concretes tenen les aigües d'aquesta font, ni tan sols sabem si actualment ha quedat seca, a causa de la manca de pluges. Ara be, els vilatans de Sant Iscle hi anaven a cercar les seves aigües medicinals des de temps remots.
Els temples a Asclepi eren situats en zones on hi havia un clima sa i fonts d'aigües amb propietats sanadores, com és el cas d'aquesta font que amb el seu nom ja ho diu tot.
Aquest és un curs d'aigua de la Font de la Salut neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per passar una roureda. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Tot envoltat pel Turó de la Freixa. Altra vegada veiem que a prop dels temples d'Asclepi (o de Sant Iscle) hi acostuma a haver freixes o freixedes.
Una mica més amunt d'aquestes sagrades font i ermita de "La Salut" de Sant Iscle de Vallalta, passats uns pocs metres, hi ha, molt ben assenyalada i protegida, com a patrimoni ancestral de la vila, "La Roca Caganera" de Sant Iscle. Aquesta gran pedra granítica es troba situada a peu de camí, al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. Es aplanada pels costats i forma una mena de petita barrera. Actualment, va acompanyada d'un cartell on hi diu: "Antigament, aquesta roca oferia certa intimitat als qui de camí a casa o al tros, tenien una necessitat sobrevinguda".
Per quina raó antigament les persones que passaven per aquest camí havien de tenir "necessitats sobrevingudes", és a dir, una urgència sobtada per anar de ventre? Es fàcil associar aquest efecte laxant tan immediat amb la ingestió prèvia de les aigües de la Font de La Salut que hi ha uns minuts abans al mateix camí. Purgar l'estómac de possibles intoxicacions o enverinaments és essencial per restaurar la salut de les persones malaltes. Era costum als balnearis fer lavatives als convalescents tan bon punt aquests arribaven al centre. I les aigües de certes fonts sulfuroses o amb propietats medicinals fan venir de ventre amb certa celeritat als afectats que s'hi acosten per tastar-les.
Vet aquí, per tant, que la màgica "Roca Caganera" era l'amagatall perfecte per fer efectiva aquesta purga sanadora, d'una manera discreta i directa. L'aigua i la roca, aleshores, amb el temps i amb la tradició, han anat agafant una fama de màgiques i de sagrades, és a dir, de beneïdes. I qui ha de ser qui les beneeix sino el déu sanador Asclepi, tan present a la medicinal vila de Sant Iscle.
El roc, la roca o la pedra és sagrada a totes les mitologies pel fet de contenir el foc solar divinal al seu interior, ja sia pel fet de ser combustible (carbó mineral), com pel fet de produir-lo mitjançant el contacte entre dues pedres, que faran guspires. Tot plegat relaciona amb una altra figura mitològica ben nostrada, com és el caganer o el tió de nadal. Així com també amb la deessa romana Caca o el déu romà Cac o Caco, aquest darrer amb connexions evidents amb la figura de la divinitat Mitra. Però això ho deixem per un altre article.
Aquesta peregrinació restauradora de La Vallalta, iniciada a la font de la Salut de Sant Iscle i continuada a la Roca Caganera probablement devia acabar al gorg de "Les Dones d'Aigua" de Sant Iscle, un gorg on probablement les dones de la comarca, antigament, hi anaven a parir, acompanyades per les remeieres i llevadores que vivien a les masies properes.
Diu la llegenda que les dones d'aigua podien conviure amb un home i l'afavorien amb riqueses fins que l'home trencava el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixava de ser ric i perdia la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat. Tot plegat, si les dones d'aigua fossin remeieres i llevadores proscrites per la inquisició catòlica quedaria explicat el misteri.
El fet que poguessin conviure amb homes ens indica que no eren monges o sacerdotesses a les quals s'exigís la castedat. La riquesa els prové dels seus serveis, que devien ser molt sol·licitats a la zona, o fins-i-tot més enllà. Les dones devien pujar a parir als gorgs, on eren assistides per comares experimentades i amb coneixements d'herbes i on hi havia aigua neta abundant, fonts medicinals i un entorn natural. pel que fa a la maledicció del marit que fes públic a qui no toca qui eren aquestes dones d'aigua podria provenir de la inquisició catòlica, com hem dit, que segons es comenta les podia acusar de bruixes. I el fet que el marit quedés arruïnat, seria la conseqüència lògica del desmantellament del santuari sanitari per part dels inquisidors.
Hi ha molts altres elements espirituals que acompanyen al mite de les dones d'aigua que ara no comentem, naturalment, però també és cert que aquestes persones podien tenir una profunda religiositat lunar associada a la seva tasca sanadora.
També es diu que a les dones d'aigua se les pot observar amb facilitat durant la revetlla de Sant Joan, però normalment només se les pot observar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena. Això només vol dir que eren sacerdotesses lunars i que sortien aquesta nit a fer els seus rituals nocturns amb aigua als rius i gorgs, al mar, a les fonts o als llacs. La nit de Sant Joan és la nit més curta de l'any, el solstici d'estiu, i és quan els antics catalans consideraven que naixia la lluna, sempre identificada amb la nit. Sant Joan o Jan, és una masculinització de Santa Lluna o Juna o Jana. Per això la revetlla te lloc al mes de Juny, dedicat a la deessa Juno (altra vegada la lluna masculinitzada).
Hi ha diverses llegendes sobre les Dones d'Aigua de Sant Iscle de la Vallalta, lligades al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat "d'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques" i que "ho havia sentit contar cent vegades al pare". Diu així:
[El llegendari gorg de les Dones d'Aigua, a Sant Iscle de Vallalta.]
Hi ha diverses llegendes sobre les Dones d'Aigua de Sant Iscle de la Vallalta, lligades al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat "d'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques" i que "ho havia sentit contar cent vegades al pare". Diu així:
"Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula". Aquell home no en va treure profit, però "un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res".
Més recentment, el folklorista Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis, com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com "les nenes de l'escola estaven molt espantades" perquè "explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors".
I, finalment, el de Rosa Buhils, el més interessant, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua "estava prenyada" i les seves companyes "van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle". Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores "li van posar un grapat d'algo a la falda" a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que "quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat" i va veure que era segó. "Mal llamp!", va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que "les miques que havien quedat eren or".
En aquest darrer relat, ja trobem al·lusions a les atencions mèdiques a les dones i als parts en la figura de la dona embarassada, en aquest cas una dona d'aigua, i de la llevadora, en aquest cas una veïna de Sant Iscle, de Can Caselles. Es evident que la tradició i el secretisme, a més del pas dels anys, han confós els papers dels protagonistes. Al relat llegendari, les dones d'aigua han acabat sent uns éssers fantàstics i misteriosos que ningú sap del cert si existeixen o no i les embarassades han acabat sent les mateixes nimfes, que requereixen de l'ajuda de les veïnes de Sant Iscle, que han acabat jugant el paper de llevadores accidentals. Es molt probable que tota la zona de Vallgorguina que, com el seu nom indica, devia ser plena de gorgs, fos un santuari dedicat a l'assistència del naixement de nadons i altres serveis mèdics diversos. La zona, molt verda i boscosa, tenia fama de ser plena de bruixes i remeieres que es reunien al voltant del dolmen de la Pedra Gentil, ben coneguda a la comarca, un altre roc o pedra ancestral amb probables qualitats màgiques, qui sap si sanadores.
La roca caganera de Sant Iscle (Asclepi) i Sant Roc d'Arenys de Mar
I parlant de pedres màgiques, no podem oblidar-nos de relacionar la màgica Roca Caganera de Sant Iscle amb tot el cerimonial, tan sentit i multitudinari, celebrat cada any a la veïna població maresmenca d'Arenys de Mar durant el mes d'agost, amb motiu de la festivitat de Sant Roc.
Sant Roc, que a l'igual que Asclepi, sovint va acompanyat d'un gos, el Ca Cerver, que li llepa les ferides, és un sant sanador i protector de la malaltia, o de "la pesta", com li diuen a Arenys. Tanmateix, la mateixa llegenda de Sant Roc reconeix que aquesta vila mai va patir de "pesta". El mite deu referir, per tant, a les malalties en general, fet que te molt sentit si la zona de la Vallalta i de Vallgorguina, veïnes d'Arenys de Mar, fossin santuaris de salut. I en aquest punt, la pagana i sagrada Roca Caganera de la Font de la Salut de Sant Iscle fa pinta de ser el "Sant Roc" guaridor o la "Pedra Santa" remeiera.
Efectivament, tot el ritual que s'escenifica a Arenys de Mar per Sant Roc gira a l'entorn de la protecció de la vila de les malalties que afectaven a d'altres indrets del país. Els macips i les macipes, és a dir, els joves de la vila, ruixen pel carrer amb aigua perfumada i sanadora a tots els veïns d'Arenys. I quina ha de ser aquesta aigua santificada que guareix i protegeix als arenyencs sinó la santificada pel déu Asclepi o Iscle, és a dir, la de les seves fonts medicinals, i molt especialment, la de la Font de la Salut de Sant Iscle o del Santuari dedicat al déu Asclepi, a prop de la Roca Caganera? Un detall interessant és que l'aigua dels joves macips i macipes conté alfàbrega.
I resulta que als Països Catalans hi ha la creença que aconsellava agafar alfàbrega en el moment del part, per les seves propietats per disminuir el dolor, avui força desconegudes. Que els macips i les macipes, per tant, avui ruixin als veïns de la vila amb aigua d'alfàbrega el dia de Sant Roc, no deixa de ser una reminiscència del ritual que potser tenia lloc antigament quan es rebia a les embarassades, que en molts casos devien arribar en vaixell al port natural d'Arenys, amb aigua de la font enriquida amb aquesta planta medicinal, amb l'objectiu d'alleugerir els dolors del part de les convalescents.
L'investigador i folklorista Jordi Bilbeny te dos articles excel·lents dedicats a Sant Roc, titulats
Sant Roc i el roc aagrat de la divinitat i Sant Roc, la dansa d'Arenys i l'amor etern on, a més de també parlar de l'alfàbrega i de la figura mitològica i espiritual del sant, s'expliquen molts aspectes desconeguts relacionats amb aquesta celebració i amb la dansa de la vila. Al darrer, a més, l'investigador fa una associació molt adient de la festivitat de Sant Roc (16 d'agost) i la celebració, el dia abans (15 d'agost) de l'Assumpció de Maria, tot esmentant la tradició de la "Mare de Déu dorment".
Sant Roc i el roc aagrat de la divinitat i Sant Roc, la dansa d'Arenys i l'amor etern on, a més de també parlar de l'alfàbrega i de la figura mitològica i espiritual del sant, s'expliquen molts aspectes desconeguts relacionats amb aquesta celebració i amb la dansa de la vila. Al darrer, a més, l'investigador fa una associació molt adient de la festivitat de Sant Roc (16 d'agost) i la celebració, el dia abans (15 d'agost) de l'Assumpció de Maria, tot esmentant la tradició de la "Mare de Déu dorment".
Es ben clar que la festa de Sant Roc és una festa d'aigua. I com totes les festes d'aigua, relaciona amb la lluna, que els cristians representem amb la Mare de Déu. El fet que l'avatar lunar dormi, en alguns casos representa que està prenyada (immobilitzada), com en el cas del contes de la Blancaneus o de la Bella Dorment, i en altres casos representa la mort, com en el cas de la Mare de Déu d'Agost. En la mitologia astral catalana, la lluna jove neix per Sant Joan Baptista (Santa Lluna), el 23 de juny, i en acabat, per tant, mor la lluna vella, per la Mare de Déu d'Agost o Ascensió (assumpció) de Maria, el 15 d'agost.
Tornant a Sant Iscle, que és el que ens ocupa, la majoria de persones que peregrinaven per mar per guarir les seves dolències o tenir el seu part devien fer estada primer al port natural que hi havia a Arenys de Mar, al petit espigó que oferia el pujol del Mont Calvari. Una vegada restaurats del viatge mariner, a peu o a cavall o ruc, enfilaven riera amunt fins Arenys de Munt i, des d'aquí, fins a Sant Iscle, probablement amb parades a les diverses fonts de la zona.
Com ja hem dit, a la vila veïna de Sant Cebrià de Vallalta hi havia un estany, avui assecat. I no podem obviar la també pròxima població de Vallgorgina, passat el Collsacreu, una vall que devia comptar amb nombrosos gorgs que li donen nom i la fan cèlebre per ser un nucli de bruixes, que en realitat eren remeieres i comares o llevadores.
Els parts, en aquells temps, eren molt perillosos. Moltes dones i molts infants hi perdien la vida. Les cases no gaudien d'aigua corrent i neta i calia desplaçar les mares a santuaris saludables i higiènics, amb gorgs i fonts naturals d'aigües netes. I allà hi feien estada, on hi havia dones d'aigua o gorgones, dones sanadores, que probablement als inicis eren sacerdotesses consagrades al deu Asclepi, i especialitzades en atendre els parts i ajudar als naixements.
Llevadores experimentades que després de molts segles fent aquesta tasca fonamental, amb el temps i a causa del règim inquisitorial catòlic, van acabar sent condemnades. Amb el temps, els monestirs hospitalers catòlics aniran assumint aquest nou rol de centres de sanatoris i maternitats.
Curiosament, tota aquesta zona, especialment Sant Cebrià (que en realitat és consagrat a Sant Severià de Barcelona), a l'edat mitjana, va formar part d'un condomini inquisitorial del Vaticà, ben estudiat per l'investigador en història Sr. Lluís Parera del Centre d'Estudis de Sant Cebrià (CESC). Molt probablement per poder desballestar un santuari pagà que devia tenir molts adeptes i defensors a la zona.
La Font i la Mare de Déu de La Salut de Sabadell i l'ermita de Sant Iscle i l'hospederia, un altre centre medicinal ancestral
Un altre possible santuari medicinal dedicat al déu Asclepi-Iscle el trobem al Vallès. Ens referim al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell, conegut popularment com "La Salut". Es un conjunt arquitectònic que ancestralment va ser un santuari medicinal, com bé indica encara el seu nom.
L'ermita de Sant Iscle relaciona amb la Serra de Sant Iscle, al mateix indret. Ja hem explicat que Sant Iscle és la cristianització del déu grec Asclepi. En tota aquesta zona hi devia haver un santuari o temple dedicat a la divinitat Asclepi, podia ser un antic hospital o hostatgeria sanitària.
[Església de la Mare de Deu de La Salut de Sabadell.]
I, efectivament, el santuari és compost per l'Església de la Mare de Déu de la Salut, d'estil eclèctic, situada a La Salut, una entitat de població de Sabadell, a 226 m d'altitud, a la serra de Sant Iscle. I al costat de l'església es troba la casa del capellà i l'antiga Hostatgeria de la Salut, amb les restes de l'antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria, adossada a la part posterior.
L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions d'en Josep Vila i Cinca, que van tenir lloc entre el 1912 i el 1915. Les excavacions es van reprendre el 1931. Lamentablement, i com acostuma a ser habitual al nostre país, l'edifici històric original ha estat molt modificat. L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer, car l’antiga ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872. A més, durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
Com dèiem, sota el parc de la Salut es conserven les restes, en bona part sense excavar, d’una vil·la romana. Es tracta d’un assentament rural. S'hi ha detectat un centre de producció agrícola i vinícola, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del déu Neptú i una tritonessa.
Com dèiem, sota el parc de la Salut es conserven les restes, en bona part sense excavar, d’una vil·la romana. Es tracta d’un assentament rural. S'hi ha detectat un centre de producció agrícola i vinícola, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del déu Neptú i una tritonessa.
Se sap que l'ermita tenia una necròpolis o cementiri associat, datat del segle X, que fou construït damunt part d’aquesta vil·la romana, de la qual es poden veure encara diverses estructures. L’edifici religiós fou reformat en època gòtica (segles XIII i XIV), i després en època barroca (segles XVII i XVIII). A l’edifici annex de l’hostatgeria també s’hi conserven restes arqueològiques de diferents fases, visibles en el subsòl. L’any 2007 s’inaugurà l’ermita restaurada i museïtzada que ara es pot visitar.
En temps medievals, cap a l’any 1652, ens diu la llegenda que la Mare de Déu de la Salut va ser trobada al costat de la Font del Torrent de Canyameres, més coneguda com la "Font de la Salut", i que ben aviat va rebre veneració pels veïns. Aquesta veneració, tanmateix, tenia lloc a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés.
[Font vella del Santurari de la Mare de Déu de la Salut i de Sant Iscle, al Torrent de Canyameres, a Sabadell.]
La font de la Salut ha estat molt visitada durant segles, sobretot el dia de Pasqua i el de l’Aplec de la Salut. Tant és així, que el municipi va haver de comprar uns terrenys arran de la riera de Canyameres on va plantar-hi plàtans per fer ombra als abundants fontaires. Aquesta plataneda continua avui essent patrimoni del municipi i mostra uns exemplars de força corpulència.
La font que hi ha actualment prop del Santuari és de construcció moderna (1950). L'aigua que hi raja prové de la Companyia d'Aigües de Sabadell
Com veiem, altra vegada el topònim "salut" i la devoció de Sant Iscle van lligats a una "Font de la salut" amb propietats medicinals especials. Només cal traduir "empestats" per "malalts" i ja podem determinar que el Santuari de la Salut de Sabadell, abans de ser cristianitzat i encomanat a Sant Iscle, ja devia ser un ancestral centre d'atenció mèdica, probablement a càrrec dels sacerdots o sacerdotesses d'Asclepi, amb funcions de maternitat, però també amb altres serveis per a les persones de salut precària que es volien beneficiar de les aigües medicinals de les seves fonts i dels coneixements de les seves remeieres.
[Antiga ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -la part que queda dempeus- i l’hostatgeria de la Salut de Sabadell.]
Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Mare de Déu i cap a Sant Iscle per tota la comarca. Se sap que venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada de la Mare de Déu fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita de Sant Iscle.
Veiem que Sant Iscle, en aquest cas de Sabadell, exerceix la mateixa funció d'ajuda als empestats que te Sant Roc a Arenys de Mar. La relació entre Asclepi, Sant Iscle i Sant Roc queda evidenciada.
[Imatge del mosaic trobat a la vil·la romana de "La Salut", on es creu que hi ha representats el déu Neptú, déu de les aigües, i una triptonessa.]
L’Ermita i les curacions de Sant Iscle i de la Mare de Déu van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’"Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle". El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la "Festa de Nostra Senyora de La Salut de Sant Iscle", el segon diumenge de maig, i la celebració d’una processó aquest dia. La nova processó acabarà substituint l’antiga i precedent, dedicada a Sant Iscle, que se celebrava el 17 de novembre, i que va finir el 1756. En tot cas, l'aplec té més de 300 anys d’història.
Amb tot, sabem que molt antigament, en aquest punt ja hi havia la vil·la romana coneguda com "La Salut", de la qual s'han trobat restes al Camí de Ripollet a Castellar, dels segles I - III dC. i on hi ha les restes d'un misteriós mosaic amb la representació d'una divinitat.
L'ermita de Sant Iscle de les Feixes (o dels Freixes) de Cerdanyola, a Collserola
Menys evident és la relació entre Asclepi i l'ermita de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, situada al municipi de Cerdanyola, en plena Serra de Collserola, a Cerdanyola del Vallès. Tanmateix, les correspondències que hem trobat en altres enclavaments poden traslladar-se a aquest nou lloc. Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una església d'estil romànic, del segle XII, avui capella d'una residència de monges que ocupen la veïna casa rectoral, del S.XVIII, de Can Catà. L'any 1933 en Miquel Brasó de Can Brasó d'Horta, va descobrir un fragment de pintura romànica en l'absis, que representava l'escena de l'Epifania. Fou arrencada i traslladada al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva. En aquest enllaç podeu llegir-ne més detalls.
L'ermita és edificada sobre les restes d'un temple pre-romànic, documentat des del 995, i d'un cementiri amb unes curioses tombes antropomòrfiques excavades a la pedra. Aquesta mena de sepulcres ens recorden als d'Olèrdola (possible Cartago Vetus), i són típiques dels cartaginesos. Tanmateix, els experts actuals les fan medievals. En tot cas, a la península ibèrica, els fenicis cartaginesos i els grecs acostumaven a compartir i fer sincretisme d'algunes divinitats comunes, com devia ser el cas d'Asclepi (Iscle) i Astarté, per posar alguns exemples.
El 1995, amb motiu del mil·lenari de la primera cita documental, es va fer una important intervenció arqueològica a l'ermita. Als peus de la nau es van trobar 19 tombes antropomorfes. La majoria es van datar com a corresponents als segles X i XI dC. Tot plegat ens indica que el lloc era considerat sagrat i sant, com correspon a un temple o santuari al déu Asclepi-Iscle.
[Imatge de l'ermita de Sant Iscle de Collserola.]
El torrent de Can Catà o d'en Fotja és un curs d'aigua de Collserola que neix fruit de la unió de diversos torrents provinents del turó d'en Fotja. Desemboca al torrent de Sant Iscle al costat de la masia de Can Catà.
Aquestes "Feixes" que donem nom a l'ermita, probablement en realitat eren "freixes" o "freixedes", o "faigedes" o "fagedes", és a dir, agrupacions de freixes o de faigs. Ja hem vist que són presents a tots els altres indrets dedicats a Sant Iscle o Asclepi. Ara expliquem la raó: el freixe és un arbre amb moltes propietats curatives contra l'artrosi, els dolors musculars, la gota, per la sorra al ronyó, alteracions intestinals, millora de les varius, millora l'estat dels èczemes. Cal utilitzar una cullerada rasa d'aquest còctel herbal per tassa d'aigua. Com el faig, també sovint present als llocs consagrats a Sant Iscle, el freixe és un arbre amb moltes propietats medicinals.
Els Boscos de Ribera de Collserola concentren freixes o freixedes al llarg del curs dels torrents i de les petites rieres, però també a les fondalades prou humides de les vessants nord de la serra. A Collserola aquests ambients de ribera només estan ben representats a la riera de Sant Medir i als torrents de la mateixa conca, és a dir, a la riera de Vallvidrera i a la Rierada, a la riera de Sant Cugat i, efectivament, al torrent de Sant Iscle que ara ens ocupa. Hi podem distingir diferents tipus de formacions vegetals, que trobem més o menys properes a l’aigua: gatelleda, salzeda, freixeneda, pollancreda i avellanosa. Molt probablement eren plantes utilitzades per les remeieres que hi vivien, antigues sacerdotesses vinculades al déu Asclepi.
I és que l'Aplec de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, encara avui, compta amb l'assistència de milers de ciutadans de les poblacions de la rodalia, que hi passen tot el dia participant de les nombroses activitats religioses, culturals i gastronòmiques que hi tenen lloc. D'alguna manera, la tradició de peregrinatge al lloc consagrat i medicinal continua en forma de festivitat.
[Imatge del popular Aplec de Sant Iscle de les Feixes, de Cerdanyola, l'any 2009.]
L’Aplec de Sant Iscle consisteix en una trobada multitudinària a l’esplanada que hi ha al davant de l’ermita. La vigília ja hi va gent a passar-hi la nit, acampats, tot i que oficialment es recomana no fer-ho. Al matí, hi ha l'actuació de danses i balls populars de Cerdanyola (Moixiganga, Ball de Gitanes, etc) i tot seguit, missa amb el tradicional repartiment de panets beneïts, que la tradició popular diu que s’ha de guardar per evitar robatoris.
Acabada la missa es fa una gran ballada de sardanes, que ja sabem que és la nostra dansa astral i sagrada, d'orígens pagans molt antics, i tothom qui ho desitgi pot visitar l’interior de l’ermita. A partir d’aleshores, la festa arriba al seu moment més esperat, quan els congregats encenen petits focs i hi couen els aliments que s’han dut de casa i que els serviran per dinar. Aquest dinar de germanor, a redós del l’ermita al voltant de la qual es va fundar Cerdanyola, serveix per trobar-se i compartir al voltant d’un àpat a l’aire lliure.
[Església de Sant Iscle de Colltort, La Garrotxa. Un altre punt possiblement consagrat al déu Asclepi, a la Vall de Sant Iscle.]
L'església de Sant Iscle de Colltort és un edifici religiós que, juntament amb altres cases, conforma un veïnat que havia estat el poble de Sant Iscle de Colltort, que actualment és part del municipi de Sant Feliu de Pallerols.
En plena Garrotxa, a 1028 m d’altitud, el santuari gaudeix d'una balconada esplèndida amb vistes a la vall d’Hostoles, la vall d’en Bas, el Canigó i l’Alta Garrotxa. El conjunt es troba en la cruïlla de l’antic camí d’Amer a Rupit i a Vic.
El santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols és dels pocs santuaris dels quals en coneixem amb certesa històrica el seu origen. L’any 1646, el pagès Joan Carbonés va implorar el patrocini de la Mare de Déu per salvaguardar la seva collita de les freqüents tempestes, i va col·locar una imatge sota la roca on avui s’assenta el cambril de la Mare de Déu. Dos anys més tard va sol·licitar permís al Vicari General de la diòcesi de Girona per construir una petita capella en el lloc, i des d’aquell moment, aquest magnífic paratge natural va ser centre de devoció mariana de la contrada.
Sant Iscle de Colltort és situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle, a la Vall de Sant Iscle. Prop d’un collet i a ponent del volcà de Fontpobra, sobre un cimal de la serra divisòria de les conques del Fluvià i del Ter, hi ha les ruïnes del castell de Colltort, que és a l’extrem oriental de la serra de Marbolenya. Als seus peus hi ha l’església de Sant Iscle.
Com veiem, per tant, tenim rieres, valls i fonts que relacionen amb Iscle o Asclepi. El nombre de fonts naturals, igual que a Sant Feliu de Pallerols, és molt important amb quasi trenta punts on es situen al llarg del territori les diferents fonts que brolles aigües que recull la Vall d'Hostoles.
Igualment, la presència de fagedes i freixedes prop dels punts dedicats a Sant Iscle fa sospitar que l'emplaçament a la Vall de Sant Iscle també relaciona amb la cèlebre fageda d'en Jordà, situada a la veïna vila de Santa Pau, i que ens indica l'ús terapèutic que es feia de les fulles i l'escorça d'aquesta planta.
Del faig se n'utilitza l'escorça i les fulles, tradicionalment, com a antisèptic, antidiarreic, cicatritzant, analgèsic, antipirètic, antitussigen i expectorant. Popularment s'empra en el tractament de la grip, refredats, bronquitis, faringitis, odontàlgies i diarrees. La fulla del faig té, a més, propietats com a diürètic. Els seus fruits s'utilitzen com a alimentació humana, i principalment per l'alimentació de bestiar ja que és un producte amb alt contingut proteic i oli vegetal que engreixa al bestiar.
A més de la volcànica Fontpobra o la Font de la Bomba, entre moltes altres, situades a Sant Feliu de Pallerols, també a la veïna Amer s'hi troba la famosa Font Picant de Fonter, també amb reconegudes capacitats medicinals. Es diu que a Amer hi ha més de 50 fonts catalogades, tot i que les més importants són la font Pudosa, per la seva peculiaritat i la font Picant, que té una planta embotelladora.
[L'Hostal del Fang, una masia històrica de les Planes d'Hostoles, avui un retaurant, a l'antiguitat, probablement, era un centre sanitari on es feien cures amb fang als peregrins que s'hi acostaven.]
També la proximitat de l'Hostal del Fang, situat al mateix municipi de Les Planes d'Hostoles, fa pensar en un recinte sanitari ancestral dedicat als banys de fang, tan utilitzats a l'antigor. El concepte "hostal", tan present a la toponímia de la zona, agafaria unes connotacions d'hospital, concepte que ens descobreix un gran complex sagrat de tipus sanador, dedicat a Sant Iscle, versió cristianitzada del déu pagà Asclepi, en el sentit d'un antic conglomerat de llocs de repòs i salut pels peregrins que s'acostaven a la zona de la Les Planes d'Hostoles i a la Vall de Sant Iscle a la recerca de guariments pels seus malestars.
[Ermita del Sant Peregrí situada a la vila de les Planes d'Hostoles.]
En aquest sentit, cal destacar la presència al nucli de l'ermita del Sant Pelegrí de les Planes d'Hostoles, que faria referència a les peregrinacions que, de ben segur, hi devia haver en temps pretèrits amb motivacions espirituals i, sobretot, sanitàries. Aquesta petita ermita és una església de les Planes d'Hostoles. Qui era aquest sant o déu pagà peregrí que va merèixer un petit templet a la zona?
Situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle i al peu del castell de Colltort (845 m d'altitud), el castell romànic de Colltort està documentat el 1017 en què havia estat donat en feu pel comte de Barcelona Ramon Borrell. La jurisdicció del terme passa a la senyoria d'Hostoles i després als Santa Pau. El segle XVIII pertanyia a la batllia reial d'Hostoles. L'església de Sant Iscle també està documentada l'any 1017.
També al mateix Sant Feliu de Pallerols hi trobem, com no podia ser d'altra manera, una Font de la Salut, amb el seu respectiu Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Tot plegat, com diem, un complex sanitari ancestral dedicat al déu Asclepi que avui relaciona Sant Iscle, la Font de la Salut, la Fageda, el Santuari de la Mare de Déu de la Salut i, probablement, l'Hostal del fang i l'ermita del pelegrí. I ara veurem que a la zona també hi ha una roca sagrada, en aquest cas una balma, relacionada amb la Mare de Déu.
El santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols és dels pocs santuaris dels quals en coneixem amb certesa històrica el seu origen. L’any 1646, el pagès Joan Carbonés va implorar el patrocini de la Mare de Déu per salvaguardar la seva collita de les freqüents tempestes, i va col·locar una imatge sota la roca on avui s’assenta el cambril de la Mare de Déu. Dos anys més tard va sol·licitar permís al Vicari General de la diòcesi de Girona per construir una petita capella en el lloc, i des d’aquell moment, aquest magnífic paratge natural va ser centre de devoció mariana de la contrada.
Malgrat patir els avatars de les diferents guerres que tant fan patir els indrets isolats –com per exemple la Guerra del Francès, quan el santuari fou ocupat per una divisió francesa que va matar l’ermità-, la devoció popular no s’aturà, i al llarg del segle XIX la Salut gaudí de millores constants: s’amplià la capella l’any 1832, es van construir edificis annexes vers el 1847, es va renovar la imatge, l’any 1857, amb una escultura nova feta a Barcelona –l’antiga es guardà en un altar lateral - i cinc anys més tard es beneïa la primera pedra de la façana neoclàssica que encara veiem avui.
El santuari fou saquejat l’any 1936, i les dues imatges de la Mare de Déu foren destruïdes. Passada la Guerra Civil, es reprengué el culte i es feu una nova imatge, a semblança de l’antiga, el 24 de setembre de 1939. Des d’aleshores, el Santuari és un lloc viu, molt estimat i visitat pels feligresos de les parròquies veïnes, i és un recer de pau i tranquil·litat que convida a la reflexió.
Un article d'en David Planoles.
A Manresa tenim Sant Iscle al Nord i a llevant la Salud
ResponElimina